Resum i reflexió dels articles

Per al dijous, la Helena ens va demanar que llegíssim dos articles i en féssim una reflexió personal. Aquests són els meus resums i la reflexió dels articles. 

RESUM DE L’ARTICLE:  Actituds dels docents davant les noves situacions escolars multiculturals i multilingües: qüestions recurrents. De Juli Palou i Montserrat Fons

Aquest article, mitjançant el discurs generat pels docents utilitzats per a l’estudi, fa referència a la realitat de rebre la multiculturalitat i el multilingüisme.

Tracta tres qüestions bàsiques: la manera de percebre la diferència lingüística i cultural, les estratègies més adequades per a l’acollida que tenen relació amb la ubicació dels alumnes i el paper que s’atorga a les diferents llengües,  entenent que l’aprenentatge del català i el seu ús han de ser un objectiu prioritari. Tot això entès en un context de canvis socials i demogràfics que han modificat la composició lingüística i cultural de les escoles i dels instituts.

El contacte de llengües i cultures diferents es pot valorar de manera positiva, ja que suposa un enriquiment mutu, però també pot comportar greus problemes. No hi ha lleis ni fórmules màgiques per tractar aquest tema, cadascú utilitza els seus mètodes, fruit del seu bagatge personal. El que sí es fa a uníson, és treballar per afavorir la convivència, garantir el benestar afectiu de cada alumne i el seu progrés en l’ordre cognitiu.

En funció de les circumstàncies, es prendran les opcions més adients, ja que lo important és adaptar-se a cada alumne: la resposta a la diversitat ha de ser diversitat.

El paper que s’atorga a la llengua és fonamental, ja que és el vehicle principal de comunicació de tots els sabers.

L’article té la intenció de trobar nous marcs interpretatius per comprendre com l’escola acull els nouvinguts, propicia els intercanvis lingüístics i aborda l’educació plurilingüe de tots, focalitzant l’atenció en el docent, que és qui ha d’interpretar el seu fer pràctic en un sistema de creences, representacions i sabers.

Dels textos que analitza l’article, se n’extreuen tres qüestions recurrents:

-         la diferència és vista com a riquesa i com a valor educatiu, però presenta problemes. Planteja la qüestió de ¿com mantenir l’equilibri entre les llengües i cultures diverses i la llengua i la cultura d’acollida?. Referent a aquesta qüestió, hi ha mestres que manifesten la necessitat de diàleg i pacte emmarcat en un debat social ampli, que conviu amb el problema de les normes i interessos etnocèntrics que conviuen amb el suposat universalisme.

Hi ha dues actituds que no són adequades per fer front la diferència: la marginació i un excés d’innocència. Per contra, és recomanable atendre les maneres de fer de l’altre i la necessitat de coordinació a nivell de centres educatius per tal que les aportacions dels altres trobin un marc de contrast que afavoreixi el diàleg i la integració social.

-         Es planteja el dilema d’atendre els nouvinguts dins o fora de l’aula. En relació a aquest tema, els docents donen diferents respostes. N’hi ha que defensen l’acollida fora de l’aula al·ludint a la frustració que poden sentir els nouvinguts, però realment el que no volen és sacrificar el conjunt del grup ni els continguts del curs. N’hi ha d’altres (que defensen la mateixa postura) que expressen compassió per els nouvinguts, etc. Però també n’hi ha que donen prioritat als nouvinguts i defensen la seva integració a l’aula. Els que defensen la integració dins l’aula, creuen que si els nens no segueixen el fil de la classe, se’ls posa encara més difícil, pel que recomanen l’acollida dins l’aula, encara que realitzin tasques diferents amb un professor de suport.

Com queda reflexat al text, hi ha diferències d’opinions, depenent cadascuna del  professor que l’exposi.

El text també ens parla dels agrupaments. El grup petit a l’aula d’acollida pot ser vist com un refugi, un espai social amb relacions més avinents. En canvi, l’aula ordinària es veu de dues formes diferents depenent del docent: com  l’espai on cal marxar al ritme de tots, o com una aula on hi ha altres possibilitats per crear unes condicions facilitadores de l’ajut específic que necessiten aquests nens.

-         Ús i vivències amb les llengües: l’ús de la llengua catalana en les interaccions més enllà de l’aula. Els usos del català i del castellà estan molt desequilibrats. Els catalanoparlants, acostumen a canviar de llengua quan es troben amb estrangers. D’aquesta manera s’acompleix una norma tàcita d’acomodació al castellà. Predomina la idea que un estranger té més facilitat per aprendre en una llengua més estesa, com és el castellà. També es prenen opcions diverses a nivell familiar: el manteniment de la llengua d’origen depèn no només dels pares, sinó també de les ideologies dominants, i especialment de les polítiques d’immigració. 

La voluntat dels alumnes estrangers de fer invisible la seva llengua pot tenir relació amb aspectes diversos com són el nivell socioeconòmic, les possibles actituds de menyspreu de la societat receptora i els trets propis del desenvolupament de la personalitat de l’adolescent.

En general, quan la diversitat lingüística es veu com un dèficit, la llengua pròpia és viscuda com la llengua de l’exclusió, de l’aïllament i de la marginació. Per aquest motiu el delicat equilibri lingüístic que s’estableix en un centre educatiu ha d’estar ben travat des del punt de vista dels processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Es tracta de provocar l’interès per la llengua pròpia del nostre país, i afavorir actituds positives cap a la diversitat de les llengües i cap a les persones que les usen.

Tot plegat indica que hi ha un treball a fer relacionat amb les actituds cap a les llengües que se situa en primer terme. No hi ha llengües més importants que altres, perquè cada una d’elles és una finestra oberta a un món singular. Els reptes que d’una manera o altra manifesten continuadament els docents és la necessitat d’aprendre a conviure amb la diferència, des de la responsabilitat i la cooperació.

RESUM  DE L’ARTICLE:  Ensenyar llengua en una societat multilingüe. D'Artur Noguerol.

Aquest article treballa basant-se en dos documents: Una educación de calidad para todos y entre todos, i el Pla per a la llengua i la cohesió social (Pla LIC).

Al text, se’ns posa de manifest que l’ensenyament dels ciutadans del segle XXI no pot ser realitzat amb els mateixos paràmetres que ho fèiem anteriorment, ja que la societat ha canviat, els valors i els models socials no són els mateixos, i els docents s’han d’adaptar i respondre als reptes que planteja la complexitat i diversitat de la societat.

Totes les llengües i cultures són enriquidores.

Avui dia, s’ha de passar de la visió compensatòria de la integració de la diversitat, al reconeixement de la diversitat de tots els humans com a realitat global del centre educatiu.

El desenvolupament de les actituds positives davant la diversitat lingüística pot contribuir també a una major dispersió de les llengües que l’alumnat voldrà aprendre. Hem de potenciar el desenvolupament de la cultura lingüística que proposa el marc comú i que són referències bàsiques per a la comprensió del món en què viuen i viuran els nostres nois i noies.

Des del marc general de l’ensenyament de la llengua s’afirma que el tema de l’ensenyament de llengües té una tendència global, deixant enrere la reducció al bilingüisme o a la immigració.

El marc que adopta el Pla LIC pretén aconseguir una gran cohesió social, cosa que exigeix una intervenció decidida des del sistema educatiu i en l’entorn escolar.

Aquest plantejament proposa dos eixos d’atenció: la complexitat deguda als canvis globals que estructuren la nostra societat i, en segon lloc ens diu que els canvis de l’escola no poden realitzar-se sense mirar el conjunt, la comunitat educativa, l’entorn del centre i fins i tot la societat com a globalitat, i fins i tot també en la seva modificació.

El que cal fer és identificar els reptes que es plantegen en la nostra societat i trobar les respostes adients a les noves situacions socials.

Degut al creixement i la complexitat de la societat, cal la coordinació entre totes les instàncies socials, però també i molt principalment entre els centres educatius i tota la comunitat educativa de cada un d’ells.

Aquest plantejament, s’ha de fer en un marc plurilingüe. Per aconseguir un bon aprenentatge de la llengua, cal posar un especial èmfasi en una bona acollida i integració d’aquest alumnat al centre i establi-hi vincles afectius. Com a conseqüència, es crearà el context afectiu necessari per a l’aprenentatge de la nostra llengua, la qual cosa permetrà seguir els aprenentatges escolars als nouvinguts. Aquest fet constitueix un element fonamental del currículum de tot alumne, ja que posa de manifest la necessitat de treballar per construir un model de societat obert i més democràtic, respectuós amb els drets de les minories.

Un altre aspecte a tenir en compte, és el de reconèixer la llengua com l’eina principal que té la persona humana per relacionar-se amb la realitat.

Aprendre llengua implica el conjunt de l’aprenent, i per tant, les actituds i valors que la persona posa en joc.

En l’ensenyament de la llengua, com ja he dit al començament, han sorgit uns nous enfocaments que tenen en compte la globalitat.

Al Marc comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar i avaluar del Consell de l’Europa (2000) es proposa el desenvolupament de la competència plurilingüe i pluricultural, que es defineix com aquella que permet comunicar lingüísticament i interactuar culturalment als actors socials que posseeixen el domini de diverses llengües i que tenen l’experiència de diferents cultures. Saber una llengua, suposa saber moltes coses  de les altres llengües, per això, aprendre de les altres llengües activa una sèrie de coneixements i els fa conscients, de manera que aporta eines molt eficaces per a l’aprenentatge de la pròpia llengua, de les altres, i en general, activa coneixements facilitadors de les relacions amb les altres persones.

La didàctica coherent amb aquesta perspectiva és l’enfocament plural de l’ensenyament de la llengua.

El desenvolupament de la competència plurilingüe i pluricultural exigeix per part del professorat una major consciència de la diversitat lingüística i cultural que viu el seu alumnat i per tant, la necessitat de donar resposta a la diversitat de llengües i cultures.

Els enfocaments plurals s’articulen al voltant de quatre eixos:

1. la integració de les llengües: que planteja la necessitat de considerar en el marc d’un únic projecte de centre totes les àrees lingüístiques del currículum.
2. la integració dels aprenentatges lingüístics de tot el currículum: aprendre llengua a través del currículum: dóna tota la importància a la llengua com a constructora del saber. Significa que tot mestre és mestre de la llengua.
3. intercomprensió entre les llengües de la mateixa família lingüística.
4. la consciència lingüística i l’obertura a les llengües, que planteja aprendre a partir de les reflexions en i sobre la diversitat lingüística.

 

REFLEXIÓ:

Després de llegir aquest dos texts, crec que és més adient realitzar una reflexió conjunta, ja que tots dos tracten temes molt relacionats: la pluralitat lingüística, l’ensenyament de les llengües en una societat plurilingüe i l’acollida.

La meva reflexió en relació als texts, conjuntament amb les classes que ja hem realitzat de l’assignatura, consisteix en afirmar que és molt important remarcar el fet de que les llengües no són exclusives unes de les altres, és a dir, conèixer no ocupa lloc, i el coneixement de diverses llengües, és un benefici per a nosaltres, no una desavantatge, ja que les llengües són cultura en sí mateixes. No s’ha de prioritzar una llengua per damunt de l’altra, totes estan al mateix nivell, i ell lloc de procedència o la llengua de cadascú no ha de constituir un fet de discriminació ni d’exclusió, al contrari, és una oportunitat d’enriquiment.

A nivell de mestra (més bé futura mestra), crec que els nouvinguts tenen tanta importància a dintre de l’aula com la resta dels alumnes, pel que s’han de posar al mateix nivell i facilitar-los en tot lo possible la seva integració en la llengua del lloc d’acollida. Separar als nouvinguts de la resta dels alumnes només reforça les diferències, els exclou. Ja que sabem que els nens aprenen molt ràpidament del que els envolta, hi ha que ajudar-los a integrar-se en el grup-classe-escola, per tal de facilitar-los l’adquisició del nivell de llengua necessari per poder desenvolupar-se i realitzar els seus estudis sense problemes.

Com ja ens va explicar la Iolanda, el primer que es realitza durant l’acollida és una entrevista que situa al nen en el nivell adient a les seves característiques, pel que en arribar a classe, només caldrà un període d’adaptació per tal d’anar coneixent la llengua vehicular de l’escola. Si el separem, i el fiquem fora de la classe, correm el perill d’excloure’l.  Els nens acollits poden necessitar un suport, però  suport no vol dir aïllament, vol dir justament això: suport.

El mètode de donar aquest suport és el que crec que pot canviar depenent de les experiències anteriors dels mestres i dels mateixos alumnes, per tal d’escollir sempre aquell més adient al nen en qüestió.

A més a més, acollir a un nen o nena amb la llengua del país d’acollida, no ha de significar fer-li perdre la seva pròpia llengua. La llengua pròpia és una font de coneixement i d’interrelació, de cultura, i és igual de vàlida que la del país d’acollida. L’únic que hem de fer és ajudar-lo a conèixer la llengua del lloc acollidor per tal d’introduir-lo en la nostra cultura i ampliar els seus coneixements i les seves capacitats d’interrelació.

En els nostres dies, des de la nostra perspectiva docent (i també socialment) es pot afirmar que està canviant molt el procés d’acollida, i la concepció del multilingüisme i plurilingüisme, ja que degut a la societat global en que vivim, cada cop és més comú trobar nens de diferents procedències a les aules.

Avui, es pretén donar a les llengües  tota la importància que tenen, no només tractar als nens en acollida com a mobles sense utilitat a dintre de les aules, ni voler imposar una llengua per sobre de l’altra (nosaltres, com a residents d’un territori on dues llengües comparteixen la cooficialitat i on el turisme és la principal font d’ingressos, veiem aquest caire de la cohabitació de les llengües tots els dies), cosa que no sempre s’aconsegueix i que sol crear molts de conflictes.

Segurament encara ens cal un llarg camí per aconseguir que a totes les aules es doni realment un bon procés d’acollida, i no només a totes les aules, sinó a tota la comunitat, tant educativa com social, ja que l’acollida i el respecte i l’admiració per totes les llengües i l’enriquiment cultural que propicien unes a d’altres, ha de ser un procés conjunt si volem aconseguir resultats satisfactoris. Esperem que això millori el més prest possible.