7 d'abril

Avui, en començar la classe ens hem ajuntat en petits grups per extreure tot allò que trobem de positiu de la xerrada de la setmana passada de Iolanda Bonet.

Al nostre grup hem trobat el següent:

• Va explicar clarament el procés per acollir, amb exemples i vivències personals que ajuden entendre-ho millor.
• Va aconseguir captar la nostra atenció.
• El llenguatge era adaptat al nostre nivell.
• Va portar molt de material per fer-ho més gràfic.
• Ens va oferir molts de recursos per cercar més informació, a més de les seves dades personals, és a dir, està oberta a qualsevol consulta que necessitem fer-li.
• Va donar-nos tècniques d’immersió per a treballar adequadament amb els nouvinguts.
• Va exposar les estratègies que s’utilitzen per ensenyar el vocabulari als infants. D’això, destacàrem la estratègia dels cartells amb dibuixos que es col·loquen a les aules.
• Hem de tenir clar que no només el tutor és qui s’ocupa dels nouvinguts, sinó que tots hem de treballar amb els nouvinguts i promoure l’implicació social. Tot el centre s’hi ha d’implicar.
• La llengua vehicular és el català.

A tot això, altres grups han afegit el següent:

• Aprenentatge de la cultura pròpia i aliena.
• Seguiment de la nostra cultura mitjançant els nouvinguts.
• Exposició molt real i amb sensibilitat envers el tema per part de na Iolanda.
• Material de suport adequat al tema.

Desprès d’aquesta recapitulació de la sessió anterior, hem tornat al llibre de L’acollida, de Francesc Carbonell, concretament a la primera part del llibre, que fa referència a les Actituds.

Envers l’acollida, és molt important la humanització, ja que tota educació s’ha de fer a través d’una actitud humana.

A més a més, l’acollida, és més una actitud que no pas uns protocols d’intervenció, pel que s’ha d’estar informat de les peculiaritats del lloc on vols ser acollit (i del lloc de procedència de qui acollim) i tenir una actitud positiva envers el lloc que t’acull.

En l’acollida, SEMPRE hi ha d’estar implicada tota la comunitat.

Per assolir l’èxit en l’acollida cal gaudir amb el tracte amb les persones, no hi ha prou amb tolerar als altres, cal acceptar-los i respectar-los tal com són. Això no és fàcil.

Els educadors, hem de saber que quan ensenyem, quan treballem, ens podem equivocar, i això forma part del procés. L’error no és el pitjor que ens pot passar, sinó que és una forma d’aprendre i millorar.

Educativament parlant, és necessari tenir una actitud generosa cap a l’altre i les seves necessitats de desenvolupament.

Com treballarem amb persones, hem de saber adaptar-nos e improvisar, ja que el més important no és portar a terme allò que havíem planejat amb antelació, sinó satisfer les necessitats dels alumnes. Afrontar la diversitat i l’imprevist fa que pugui haver-hi una certa dosi de conflicte inevitable.

A més a més, el mestre ha de saber treure tot el que una persona té, quedar-se en la superfície no ens serveix. S’ha d’aconseguir l’autonomia del nouvingut, ajudant-lo en tot el que necessiti, però sense fer-lo dependent del mestre.

Un bon professor pot canviar el destí d’una persona, però tant en el bon sentit, com en el dolent. Per això, hem de ser responsables.

L’hospitalitat i l’acollida són molt més que morals individuals, són el context relacional necessari per esdevenir humà. L’altre és igual en dignitat i drets, sigui qui sigui, parli com parli, o vengui d’on vengui.

Hem d’anar en compte amb això, perquè en la nostra societat benestant ja s’ha perdut el nivell primari de l’hospitalitat com a foment de la reciprocitat, i aquesta pèrdua ens perjudica a tots.

Les tasques prioritàries per a tothom haurien de ser aprendre a ser i aprendre a conviure.

Crec que és molt important el concepte que hem vist avui a classe: “ per acollir, cal abandonar el rol de funcionari instructor i assumir el compromís professional d’educar ciutadans”. Penso que això és completament cert, ja que no som instructors, i a més a més, treballem amb persones, persones que com a mínim, mereixen un tracte humà i tota la ajuda que puguem oferir-los.

A l’acollida, s’hauria de produir un gir en les preferències: s’haurien de col·locar al centre les necessitats de l’infant nouvingut. El problema més gran que han d’afrontar molt immigrants és la possibilitat de dotar de sentit els aprenentatges i el context on es porten a terme. L’esforç d’aquests al·lots i al·lotes massa sovint no es pot dedicar a l’aprenentatge, sinó que han d’invertir-lo en la defensa de l’autoestima.

Atenent a que les criatures som éssers molt pensants i necessitats d’aprendre, el que hem de qüestionar és el tipus de coneixements; hem d’enfocar l’aprenentatge cap allò significatiu pels estudiants, sense tenir en compte el seu lloc de procedència, sinó tot allò que podem fer que els resulti útil, ja que allò que aprenem de debò, és tot allò del que després podem parlar en una conversa, no el que som capaços de repetir a l’examen.

Per finalitzar la classe, hem debatut el tòpic que diu La diversitat enriqueix. N’hem fet un gra massa d’això?.

Potser si. La diversitat enriqueix si vertaderament és interactiva; allò vertaderament important és l’interculturalitat, no la multiculturalitat. No podem aconseguir l’enriquiment cultural a una societat multicultural on cada cultura té el seu lloc, i no vol relacionar-se amb les altres.

Per concloure, crec que lo que vertaderament importa és la interacció amb els altres: aprendre a ser un mateix i a conviure amb els demés. I això no fa referència només als nouvinguts, sinó a tots els alumnes.

Crec que ha estat una classe molt interessant ja que m’ha servit per esclarir els coneixements que havíem tractat en les sessions anterior i la importància de l’actitud.