31 de Març

 

Avui, 31 de març de 2011, ens ha visitat na Iolanda Bonet (mediadora de secundària a la nostra illa) per parlar-nos del pla d’acollida  lingüístic i cultural (PALIC).

El primer que crec que val la pena remarca de tot el que ens ha dit, és l’afirmació: dels nouvinguts sempre s’aprèn. Crec que és molt important ja que marca l’actitud envers l’acollida. A dintre de les aules sempre hi haurà nouvinguts, i això s’ha d’entendre com una avantatge per a tothom, ja que poden oferir molt a la societat que els acull.

Per ajudar-nos a comprendre millor el que ens explica, ens ha posat un exemple de com es realitza el procés d’acollida amb un nen acollit fictici.

Per començar, als nouvinguts (de fora d’Espanya, perquè als de l’estat espanyol no se’ls considera nouvinguts), se’ls inscriu a la oficina d’escolarització i els assignen una escola o institut i un curs adaptat a les seves necessitats.

Per conèixer aquestes necessitats, se’ls realitza una entrevista amb un mediador, que també fa de “traductor”. Si aquest mediador no coneix la llengua, s’utilitza un servei d’interlocució . així se’l pregunta si ja havia anat a l’escola o no, quin curs li toca, etc. També s’intentarà detectar si te necessitats especials.

Una vegada feta la entrevista, es matricula a l’escola, i s’informa a la mateixa de que hi acudirà un nou alumne, així a l’escola ja sabran quan arriba i el podran atendre millor.

Al procés d’acollida, hem d’entendre i respectar que hi ha cultures diferents i que cadascú té les seves característiques.

Per atendre als nens en acollida hi ha:

-         PALIC, programa i orientacions.

-         Aula d’acollida.

-         Diccionaris per les llengües.

-         Professora d’acollida. La professora mai s’ha de trobar tota sola, ja que a Eivissa hi ha entre un 12% i un 56% d’alumnat acollit a les aules, així que tota la comunitat educativa ha de participar en l’educació dels nens acollits.

No hi ha una tècnica d’immersió que sigui vàlida per a tothom, els mestres han de ser flexibles i donar a cada nen el seu temps, ja que no tots tenen el mateix ritme. Tot i això, hi ha pautes comunes que s’utilitzen amb tots els nens acollits, com són treballar per a la integració social a dintre de l’escola i de la comunitat educativa; esmorzars interculturals; tallers; aprofitament dels dies festius; penjar cartells a classe amb el nom de les coses,  etc. En definitiva, hi ha que fer que els nens acollits es sentin una part més de la comunitat on es troben, i que s’integrin amb els companys. Per això, no hi ha que treballar només amb els nens en acollida, sinó amb tota la classe i escola.

Amb les llengües, sempre hi ha que deixar una mica de temps abans d’exigir una resposta. El centre acollidor ha de ser un centre de portes obertes que no oblida la seva identitat, on tot el claustre es veu implicat.

Per a la preparació del professorat hi ha programes dedicats al tractament dels nouvinguts i per a la especialització en l’acollida.

Depenent d l’edat del nen, li serà més fàcil assolir els coneixements i el nivell dels companys,o més difícil. Per exemple, un nen fins els 6-7 anys, aprèn molt ràpid i tot d’una coneix la llengua del país d’acollida. Dels 7 als 12 anys, més o menys, en un any o dos com a molt, ja s’han incorporat. A vegades, se’ls col·loca en un curs inferior al que els tocaria, però això és per ajudar-los mai s’ha de veure com un trauma o un fet perjudicial per ells.

Per últim, els nens de més de 12 anys, els costa molt més, pel que hi ha que treballar més amb ells i donar-los més temps.

En acabar, na Iolanda ens ha portat diversos recursos que s’utilitzen en l’acollida: uns jocs, revistes, diccionaris, etc.

La sessió ha resultat molt entretinguda i m’ha aportat alguns conceptes i curiositats que no coneixia. Aquests són el percentatge de nens nouvinguts que tenim a les aules de la nostra illa; passes a seguir en el procés d’acollida (no coneixia el procés de l’entrevista, algunes consideracions especials a la cultura i lloc de procedència dels nouvinguts, etc);  les diferències d’assimilació entre les diferents edats; i tècniques per ajudar als nouvinguts, com per exemple enganxar el nom de les aules conjuntament amb un dibuix,o posar el nom dels objectes que tenim a classe a sobre del mateix objecte.

En la meva opinió, com a futurs mestres, aquesta visita ha estat molt interessant, ja que tots ens trobarem amb alumnes nouvinguts a les nostres aules, i hem de saber com ajudar-los.

24 de Març

 Avui, en començar la classe hem fet un recordatori al que va ser la sessió anterior, i en petits grups hem exposat el que pensem que calia remarcar, sempre positivament, del que ens va explicar en Bernat Joan.

El nostre grup ha extret els següents conceptes:

-         per aprendre cal tenir voluntat, ja que compte més l’actitud que les capacitats de cadascú.

-         Les situacions sociolingüístiques no es poden extreure de la història, i Eivissa no n’és una excepció. La situació en que ens trobem és conseqüència del transcurs de la història.

-         Aprendre sempre és positiu, ampliar les possibilitats és afavoridor. Ens ha explicat perquè deixar triar és limitar-nos.

-         El respecte als demés fa que una societat pugui conviure pacíficament encara que la cultura, la llengua, la procedència, etc. dels seus habitants sigui diversa. Mitjançant aquest respecte podrem aconseguir una societat potent i normalitzada.

-         També ens ha parlat de la possible pèrdua de l’eivissenc, ens ha intentat conscienciar de tot el que això comportaria per a nosaltres, ja que perdre una llengua és perdre una part de la cultura, i no hauríem de permetre que això succeís.

Els altres grups també ens han dit el que varen extreure positiu de la visita de Bernat. En general, s’ha dit  que és un home que separa política d’humor amb molt bon humor (com a l’exemple d’Ucraïna), que accepta bé les crítiques, a més explica bé els contextos històrics, i ajuda als alumnes a aprendre donant-los eines per adquirir els coneixements, no només respostes concretes.  És un home que coneix molt bé la situació històrico-política d’Eivissa i sap transmetre clarament els seus coneixements.

A més de treballar en la sessió de’n Bernat Joan, hem fet una pluja d’idees per tal de arribar a saber què és el PALIC (que anteriorment havíem llegit cadascú de nosaltres pel nostre compte). Hem trobat que hi ha molt poc per els alumnes d’infantil, quasi tot és refereix als nins de 6 anys endavant.

En els plans d’acollida, s’hi ha d’implicar tota la comunitat educativa, no tant sols els mestres. S’ha de tenir en compte la procedència dels nens, a més de tenir  SEMPRE bona actitud cap allò nou, implicant a les famílies en el procés.

Es poden adoptar diferents mètodes, no n’hi ha un d’exclusiu.

Per portar a terme el PALIC hem de preocupar-nos de conèixer trets característics de les llengües dels nouvinguts.

Per aprofundir més, el pròxim dijous tindrem a la Iolanda Bonet que ens explicarà bé el PALIC.

Per acabar la sessió, hem treballat el llibre L’acollida, de Francesc Carbonell.  L’acollida és una actitud humana intrínseca al mitjà educatiu: s’ha de donar a l’ensenyament i ha de presidir un conjunt d’estratègies educatives i d’acollida per afavorir la integració.

Quan parlem d’acollida, l’aprenentatge de les llengües és bàsic. Una persona no aprèn sinó es sent acompanyada i a gust. S’ha de fomentar l’autoestima.

Per ensenyar, és molt important creure el que ensenyem.

L’objectiu de l’acollida és garantir la igualtat en el domini de les competències instrumentals bàsiques.

És important el desenvolupament d’unes pràctiques formatives i informatives sobretot per ajudar a desenvolupar l’autonomia dels que arriben. Ha de ser més una actitud que no un protocol; actitud sempre acompanyada de pràctiques formatives i informatives.

L’acollida no consisteix només en tolerar, sinó en acceptar, acceptar que hi ha un conflicte i no donar-li més importància de la que té.

I per últim, hem de saber que l’actitud d’acollida ha de ser sempre generosa, no hi ha que treballar individualment, sinó en conjunt, per tal d’ajudar al nen a integrar-se.

Per acabar la classe, la Helena ens ha llegit un fragment de l’obra de Ben Jelloum, que es troba al llibre L’acollida, on el personatge principal és un personatge femení que explica les sensacions d’un nouvingut.

Què he après? He aprés què és el PALIC i què s’ha de tenir en compte a l’hora de portar a terme l’acollida.

Les meves preguntes per a Bernat Joan

Cadascú de nosaltres va realitzar diverses qüestions per a Bernat Joan, descartant les que estaven repetides o les que no són vàlides perquè ja estàn respostes al seu llibre, aquestes són les meves preguntes:

- En què canviaria el dia a dia dels catalanoparlants si el català fos llengua oficial de la Unió Europea.

- Molts catalanoparlants, en comptes d'afirmar que la seva llengua és el català, diuen que parlen eivissenc, mallorquí, etc. Això pot influir negativament en la situació de la llengua catalana?

- Per què hi ha zones dins el mateix territori on el català es transmet generacionalment sense problemes, i d'altres on només es transmet a l'escola i els àmbits d'ús formal?

- Als Països Catalans, al menys el 50% de l'educació s'imparteix en català, això ajuda a la transmissió i consolidació de la llengua? o per contra, pot perjudicar-la perquè es pot percebre la llengua catalana com una impossició i això pot fer que la gent es negui a utilitzar-la?

17 de Març

Avui ha estat el dia en que Bernat Joan ens ha visitat. 

Hem començat la sessió amb la seva presentació i un petit “lead” al que ens ha parlat de les actituds, tant dels futurs mestres com de tots els que ja ho són.

Bernat Joan ens ha explicat que l’aprenentatge de les llengües es fa quan l’actitud lingüística és positiva, si en canvi aquesta és negativa, la llengua no entra de ninguna de les maneres.

La configuració lingüística de la nostra societat fa que aquí si es parli del tema d’actitud lingüística. No ocorre el mateix a països com Bèlgica. Això fa que molts sociolingüistes es trobin aquí, ja que per poder indagar i treballar més, s’ha de viure a un lloc on la situació lingüística sigui més fràgil.

Les situacions sociolingüístiques de llocs concrets no es poden sostreure de la història, es poden modificar coneixent-la, però no es poden separar d’ella. A Eivissa ens trobem en aquesta situació sociolingüística tant complexa perquè:

-         fa 50 anys la societat eivissenca era una societat monolingüe (tothom parlava catlaà), diglòssica (s’aprenia en castellà perquè ens trobàvem al franquisme) i que no havia canviat en segles. 

-         S’ha passat d’una societat pre-industrial a una societat post-industrial. El sector serveis és molt important per l’illa i s’ha donat un dels canvis més importants d’Europa socialment parlant.

-         Hi ha dues llengües majoritàries (català i castellà) però que conflueixen amb moltes altres llengües.

Com érem molts a classe, han sorgit diverses preguntes que en Bernat ha anat contestant. Una d’elles comparava el català amb el basc, i les seves situacions corresponents. El basc és una llengua que es parla des del s.XIV pel que ells porten molt més temps de supeditació lingüística que els catalans. A més a més, al País Basc hi ha tres models d’escoles i el model on més estudiants hi ha apuntats és el model de tot en basc. La seva situació és peculiar: hi ha més parlants de basc entre la població de 18-20 anys que entre la gent de 50 anys.

Hi ha menys percentatge de euskeroparlants que de catalanoparlants, però a diferencia dels catalanoparlants, es parla més entre els joves.

Una altra qüestió que ha sorgit és la de la possibilitat de estriar llengua vehicular als estudis. En Bernat ens ha convidat a cercar què diu el CELROM (la Comissió d’Experts de l’UE) sobre el resultat dels llocs on es pot triar la llengua.

Per entendre-ho hem utilitzat l’exemple de València. Allí, els alumnes que trien la línea en valencià, saben les dues llengües, en canvi els que fan tot en castellà no parlen bé el català, pel que estan obligats a utilitzar el castellà.

El CELROM recomana el sistema que s’utilitza a Catalunya i critica el sistema de lliure elecció a valencià, ja que poder triar, moltes vegades comporta una limitació, i per tant, no poder triar de veritat.

En referència a tot això, ha sorgit el tema de l’imposició del català a les aules. En Bernat ha explicat que el que busca aquesta “imposició” al món educatiu, és que tothom tingui les mateixes opcions que una vegada conegudes les opcions, pugui triar cadascú i desenvolupar-se, és a dir: dona el màxim d’eines perquè els alumnes/persones puguin desenvolupar-se en la societat. Si no s’imposés el català, seria una forma de discriminar-nos.

El problema no és que sigui una imposició, ja que avui en dia hi ha moltes imposicions que ni tant sols es noten, sinó que s’ha treballat molt perquè el català sigui concebut com una imposició. No hi ha cap societat forta on la llengua es concebi com una imposició, en canvi, a les societats dèbils, tot d’una es veu la llengua com una imposició.

Com no podia ser d’una altra manera, ja que ja havia sortit aquest debat a classe, un company l’hi ha preguntat per el terme Països Catalans. Ens ha explicat que és un terme que s’utilitza per parlar del llocs catalanoparlants, però que és tant adequat com qualsevol altre, pel que si no ens agrada, podem referir-nos als mateixos territoris com territoris de parla catalana, per exemple. També ens ha dit la procedència del terme: l’inventà Benvingut Oliver, un notari de Catarroja.

També ens ha dit que per aconseguir una situació normalitzada als Països Catalans, no ha de desaparèixer el castellà, ja que això pràcticament és impossible. En Bernat ha fet referència a les recomanacions de l’Unió Europea, que ens diuen que els europeus hauríem de saber la nostra llengua, més dues.

Un altre company ha preguntat perquè no vol utilitzar el terme llengua materna. Ells ens ha explicat que la llengua “materna” també pot ser la paterna, la del carrer, la dels nostres amics, etc. així que potser el terme llengua materna no és el més apropiat.

Per últim, s’ha parlat de la situació del català a Eivissa. És una situació problemàtica respecte al establiment del català. Ens trobem en una situació on la llengua és feble, i amb molts de prejudicis, ja que aquests sorgeixen de les febleses. Això genera situacions de conflicte lingüístic, pel que hem de cercar d’aconseguir una societat inclusiva a través de l’aprenentatge i el coneixement. Textualment, en Bernat ens diu que Conèixer sempre és un mèrit, per contra, no conèixer no pot ser un dret.

Per aconseguir una societat potent i normalitzada, hem de respectar als demés. El paradigma actual és el del plurilingüisme.

Com érem molts alumnes, he aprés de les respostes que ha donat a cascuna de les preguntes, ja que aquestes eren fruit dels dubtes que ens havien sorgit després de llegir el seu llibre. La xerrada ha estat de dues hores, i aquí només he pogut reflectir el que m’ha semblat més interessant i esclaridor.

Crec que ha estat una bona xerrada. Independentment de la seva ideologia, que pot ser més o menys propera a cadascun de nosaltres, és un sociolingüista reconegut i ens ha ajudat a resoldre els nostres dubtes sense  descartar cap pregunta.

10 de Març de 2011

Avui, dijous 10 de març de 2011, hem  acabat amb el llibre de preguntes de Bernat Joan i hem fet petits grups per consultar les preguntes que cadascun de nosaltres havia fet per la propera sessió (que serà quan vendrà en Bernat) per tal de destriar aquelles vàlides d’aquelles que es repeteixen.

Referent al llibre, hem tractat les fases que solen tenir els processos de substitució lingüística; en què consisteixen les normes d’ús (normes no escrites que indiquen quina llengua es convenient utilitzar en cada situació). A més a més, hem vist què entenem per àmbit d’ús, és a dir, l’espai en que s’utilitza la llengua i en quina situació es troba l’ús social de la llengua.

Un altre concepte que hem tractat avui és què significa originàriament el concepte “normalització lingüística” i si es fa servir actualment en el mateix sentit. Aquest concepte fou encunyat per Lluís Vicent Aracil, (valencià considerat un dels millors sociolingüistes conjuntament amb Bibiloni). Per a ell, normalització lingüística suposava que la llengua subordinada anés desplaçant la dominant fins recuperar tots els àmbits d’us.

Podem comprovar així que el concepte de normalització lingüística s’oposa al de bilingüisme, considerat pel propi Aracil com un mite, ja que el bilingüisme pur  pràcticament no existeix i que el demana sol ser per mantenir el seu estatus. En canvi, en la societat actual s’utilitza el terme bilingüisme com a sinònim de normalització lingüística, perdent així el seu significat originari.

A la sessió d’avui, també hem vist que és del tot impossible normalitzar una llengua minoritzada sense afectar la llengua superposada; els models lingüístics que hi ha a Europa: igualitaris (i els models igualitaris que trobem actualment a Europa: Suïssa i Bèlgica), desigualitaris sense reconeixement de la diversitat o igualitaris amb reconeixement de la diversitat.

A la sessió d’avui hem tractat molts de temes, però a mi aquest que ve a continuació hem sembla un dels més interessants: per què alguns dialectes són considerats com a llengües?. És un tret que m’he plantejat moltes vegades, ja que com hem comentat anteriorment, molta gent de l’illa pensa que l’eivissenc és una llengua diferent del català. La resposta passa per la màxima de “divideix i venceràs”. Políticament s’intenta trossejar la llengua que es vol fer desaparèixer per tal de reduir l’espai geogràfic de dita llengua. Vet aquí, mai hagués pensat que aquest fet tenia el seu origen en la política...

A més a més, a les Balears, han sorgit alguns sectors que defensen les modalitats insulars, una forma de promoure el blaverisme suau, intentant identificar el balear com una llengua, en comptes de promoure, com indiquen Gabriel Bibiloni i el més elemental sentit comú, la difusió d’un bon nivell de català entre tota la població.

Avui dia, hi ha gent que té prevenció pel terme “català”, i aquest terme prové de Catalunya, i a vegades s’atribueix només als habitants de Catalunya, en comptes d’entendre’l com nom de la llengua, que és del que realment es tracta.

Una altra de les preguntes que hem vist avui, és en quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic. La resposta és clara: es produeix quan la comunitat lingüística que el pateix es troba en una situació de feblesa.

Per anar acabant amb aquest document extret del llibre de Bernat Joan, hem treballat el perquè a unes llengües sempre es remarca la unitat mentre que a unes altres, sempre es remarca la diversitat. Això succeeix perquè es pretén l’ús normal per a les primeres i l’ús entrebancat per a les segones. A mesura que la situació del català vagi fent-se més normal, s’abandonaran tots aquest prejudicis lingüístics.

A continuació, trobem dues qüestions molt importants: quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d’Eivissa? i quins són els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants? En relació als primers, els prejudicis tenen a veure amb la consideració negativa de la pròpia llengua,sent els prejudicis més freqüents els que fan referència a la utilitat de la llengua, a la seva funcionalitat, la seva importància, al seu àmbit geogràfic, a la seva idoneïtat o tant a les seves pròpies perspectives de futur com a les seves qualitats estètiques, etc. en canvi els castellanoparlants són l’altra cara de la moneda, considerant la seva llengua com superior a les altres.

A les Illes Balears, la majoria dels europeus residents aprenen abans l’espanyol que no el català, ja que de seguida entenen que la llengua que tothom usa sense cap tipus d’inconvenient és el castellà. És una qüestió d’economia lingüística.

Per acabar, no es pot dir que hi hagi llengües més importants que altres, totes són igual d’importants i compleixen una funció fonamental: permetre la intercomunicació entre totes les persones que les parlen.  A més a més, s’ha de consolidar el registre estàndard d’una llengua perquè als mitjans de comunicació, a l’ensenyament, etc. és el que té l’exclusiva d’ús, i la presència en aquests mitjans dóna garanties d’ús.

Per últim, la distinció entre llengua culta i llengua vulgar no és correcta. És fruit d’un prejudici promogut des de cercles intel·lectuals orgànics i des del poder.

El que he après avui són fases que solen tenir els processos de substitució lingüística, la diferència originaria entre normalització lingüística i bilingüisme, qui és en Lluís Aracil i en Gabriel Bibiloni, què són els idioalectes, perquè alguns dialectes són considerats com a llengües, què és el blaverisme, en quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic, perquè a unes llengües sempre es remarca la unitat mentre que a unes altres, sempre es remarca la diversitat i quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d’Eivissa i els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants.

10 preguntes extretes del llibre Català normalitzat en un món multilingüe, de Bernat Joan i Marí

1. Què és el català?

El català és una llengua romànica parlada a quatre estats diferents: França, Andorra, Espanya i Itàlia), que compta amb la major part del territori dins l’Estat Espanyol. Els territoris on es parla la llengua catalana són la Catalunya nord, Andorra, Catalunya, la Franja de Ponent (a l’Aragó), el País Valencià, les Illes Balears i l’Alguer (a Sardenya). El català és la llengua d’un territori relativament extens, però que només compta amb una minúscula part independent (Andorra).  

2. Quins models de normalització lingüística tenim a Europa?

D’una banda tenim el model jacobí, un model de política lingüística tendent a aconseguir que a cada estat s’hi parli només una llengua. Dins d’aquest model hi ha diverses situacions que van des d’aquelles que no amaguen gens ni mica aquest propòsit, fina a aquells estats que teòricament defensen la pluralitat però que en realitat fan una política tendent a l’assimilació.

De l’altra banda, a les antípodes del model jacobí, hi trobem el model lingüístic igualitari, és a dir, el d’aquells estats que no tenen una llengua com a pròpia, sinó que diverses llengües són pròpies i oficials.

3. Què hem de tenir en compte a l’hora de defensar els nostres drets com a comunitat lingüística?

Per defensar els nostres drets, trobem cinc trets importants que poden guiar-nos:

-         Cal fixar-nos en aquells que han aconseguit la plena normalitat lingüística: es tracta de veure com han arribat a aconseguir la normalització lingüística aquells que hi ha reeixit. Es pot conseguir dins un model lingüístic igualitari, o a partir de l’assoliment de la pròpia sobirania nacional.

-         Cal ser coherents en les nostres reivindicacions: l’Estat espanyol no demana l’oficialitat plena de totes les llengües del territori, però tampoc no es conforma amb el fet que no siguin oficials, demana la pseudooficialitat del gallec, el basc i el català/valencià. Això no ajuda a gairebé res més que a constituir una raresa dins la Unió Europea. Si volem que la llengua catalana sigui plenament oficial a la Unió Europea cal plantejar-ho obertament i demanar-ho amb totes les conseqüències.

-         Hi ha que tenir clar que la plena oficialitat del català no crearà un efecte dominó. Això resulta improbable si considerem que no hi ha cap comunitat lingüística que es trobi en una situació equivalent a la catalana.

-         L’excepcionalitat crea malentesos: donat el fet que molts parlamentaristes usen l’espanyol, són considerats com hispanoparlants. Molts estudiants a nivell europeu ni tant sols coneixen que a les universitats la llengua vehicular és el català. Tot això, fa que es produeixin malentesos que es podrien evitar.

-         La dignificació del català depèn dels dirigents catalanoparlants: s’ha de mostrar la situació excepcional de la llengua catalana, per arribar a posar-hi remei.

4. La població nouvinguda és important per la llengua catalana?

Sí, molt. Aquests pot ser un punt clau en el futur de la llengua catalana, el grau de normalitat futur dependrà en gran mesura, de la capacitat que tingui la nostra societat d’incorporar a la comunitat lingüística  catalana el gran contingent de població nouvinguda. 

5. Un catalanoparlant pot exercir els seus drets lingüístics a totes les àrees de parla catalana?

No, no podrà. Segons de quin estat sigui el ciutadà catalanoparlant, o fins i tot, segons a quina comunitat autònoma resideixi tindrà unes o altres possibilitats d’usar amb normalitat la llengua catalana i de veure respectats els seus propis drets lingüístics, ja que si es troba a la Catalunya del nord, a l’Alguer o a la Franja de Ponent, el català no hi es llengua oficial, pel que només podrà esperar actituds voluntaristes respecte a la llengua.

 

6. Un catalanoparlant pot obtenir tota la informació local, regional, nacional, internacional, etc. que necessita sense haver de recórrer a cap llengua diferent del català?

La resposta és clarament sí, pot sense cap tipus de problema.

Existeix un gran espai comunicacional en llengua catalana: comptem amb diverses cadenes de televisió que funcionen totalment en català, altres que ho fan majoritàriament en català, o d’altres que inclouen desconnexions per als territoris de llengua catalana; també hi ha una sòlida xarxa de televisions locals, cadenes de ràdio, premsa escrita i nombroses revistes; tot això, forma un conjunt on es pot trobar tot el necessari per estar perfectament informats del món que ens envolta sense haver de recórrer a una llengua diferent al català.

  

7. Trobar-se a una societat multilingüe afecta a la llengua pròpia?

A les societats amb llengües normalitzades, el plurilingüisme no afecta a la vigència de la llengua pròpia, independentment del percentatge de la població que parli una o altra llengua. En canvi, el multilingüisme si pot afectar negativament les llengües que es troben en una situació de minorització lingüística, depenent principalment de com es faci la incorporació lingüística dels nouvinguts a aquestes societats concretes.

8. Què és una interllengua i què són llengües regionals?

Partint de la base de què vivim en una era de globalització, l’anglès s’ha convertit en la llengua d’aquest món globalitzat, la llengua d’intercanvi a nivell universal i la més coneguda; així doncs, l’anglès és una interllengua d’abast mundial.

Al costat d’aquesta interllengua, en tenim d’altres de gran difusió internacional, que també tenen un paper molt important en el món de la intercomunicació entre pobles i societats.  De manera extensa d’aquestes llengües se’n sol dir “llengües regionals”, és a dir, llengües d’abast supranacional, però no comparables en quant a poder d’intercomunicació amb l’interllengua mundial. Algunes de les principals llengües regionals són el xinès mandarí, l’espanyol, el francès, l’àrab, o també el portuguès, entre d’altres.

9. Quines són les eines que han sorgit per poder millorar l’aprenentatge de la llengua catalana?

Aquestes eines són l’OPTIMOT, un portal web que permet consultar gran quantitat de recursos en línea (traductors i correctors automàtics, diccionaris i reculls terminològics, etc), a més ofereix un sistema de consultes lingüístiques automatitzat que facilita la resolució de consultes a través d’un cercador d’informació, i també ofereix una adreça de correu electrònic i un número de telèfon que els permet fer les consultes de manera personalitzada.

També hi ha el Servei de Traducció Automàtica, que pretén cobrir les necessitats de traducció automàtica que tenen els diferents departaments de govern i oferir un servei gratuït de traducció automàtica per a les empreses i la ciutadania, amb funcionalitats bàsiques.

El tercer recurs que trobem és el Curs de Català en línia, que com el seu propi nom indica consisteix en un curs inscrit en un entorn virtual vehiculat a través d’internet, on l’objectiu final és que l’alumne aprengui a usar la llengua, que aprengui a comunicar-s’hi.

Per acabar, trobem el Voluntariat per la Llengua, que és un projecte de participació lingüística que posa en contacte persones que tenen coneixements bàsics d’aquesta llengua i que volen adquirir seguretat amb persones que utilitzen habitualment el català.

10. Perquè el català no és una llengua oficial a la Unió Europea?

Perquè la comunitat lingüística catalana no compta amb cap dels dos trets elementals per garantir l’oficialitat: no té un estat propi (tret d’Andorra, que no està dintre la Unió Europea), ni té l’estat (o estats) a favor, més bé tot el contrari: França nega l’existència del català i Espanya no considera la llengua catalana en peu d’igualtat amb l’espanyola.

3 de març

Avui, principalment, hem debatut a classe la pertinença o no de l’utilització del terme Països Catalans per denominar el conjunt de territoris de parla catalana; la situació de la Comunitat Valenciana (sempre en relació al català) i de la situació (al menys teòricament) desfavorable del català a la mateixa Comunitat Valenciana; i la necessitat de tractar la lingüística a classe també des d’un caire polític, ja que a l’assignatura tractem la Sociolingüística, es a dir la societat i la lingüística, i en el moment de tractar la societat, és impossible ometre la política.

La professora també ens ha explicat que el terme Països Catalans no és un terme acunyat, sinó que s’utilitza per parlar d’una comunitat lingüística, i ha fet referència als nacionalismes, que curiosament, considerem nacionalismes aquells “nacionalismes” a petita escala, aquells “nacionalismes grans” no són considerats nacionalismes, i són els que més mal fan a la societat, ja que tenen el poder d’influir negativament en la gent, provocant determinats comportaments perjudicials per al manteniment d’altres llengües.

Després del debat, hem continuat amb el llibre Sociolingüística a l’aula, ja utilitzat a classes anteriors.

Amb el que hem avançat del llibre, hem vist què és una interllengua (llengua de comunicació internacional) i quin seria el model lingüístic ideal per a la futura Europa unida (un model que garantís la intercomunicació entre tots els europeus i el manteniment de totes les llengües de la comunitat, juntament amb el màxim de democràcia lingüística).

També hem après quan es va originar el conflicte lingüístic (durant els episodis d’imposició dictatorial de l’espanyol).  Tot i això, no totes les zones catalanoparlants es troben en conflicte, n’hi ha on el català està molt arrelat i és prou potent per fer que els nouvinguts s’integrin en català sense cap problema.

En aquesta mateixa sessió hem tractat la possibilitat de sortida del conflicte lingüístic, que passaria per un canvi de direcció en la inèrcia del mateix en què la societat catalana no hauria de resignar-se a deixar morir la llengua.

Però, el procés de substitució lingüística no és inevitable. A Eivissa ens trobem en una situació de perill, ja que l’àmbit d’ús (on vertaderament es coneix la situació d’una llengua) no afavoreix massa al català.

Avui he après què vol dir àmbit d’ús, què és una interllengua i quan es va originar el conflicte lingüístic.