10 de Març de 2011

Avui, dijous 10 de març de 2011, hem  acabat amb el llibre de preguntes de Bernat Joan i hem fet petits grups per consultar les preguntes que cadascun de nosaltres havia fet per la propera sessió (que serà quan vendrà en Bernat) per tal de destriar aquelles vàlides d’aquelles que es repeteixen.

Referent al llibre, hem tractat les fases que solen tenir els processos de substitució lingüística; en què consisteixen les normes d’ús (normes no escrites que indiquen quina llengua es convenient utilitzar en cada situació). A més a més, hem vist què entenem per àmbit d’ús, és a dir, l’espai en que s’utilitza la llengua i en quina situació es troba l’ús social de la llengua.

Un altre concepte que hem tractat avui és què significa originàriament el concepte “normalització lingüística” i si es fa servir actualment en el mateix sentit. Aquest concepte fou encunyat per Lluís Vicent Aracil, (valencià considerat un dels millors sociolingüistes conjuntament amb Bibiloni). Per a ell, normalització lingüística suposava que la llengua subordinada anés desplaçant la dominant fins recuperar tots els àmbits d’us.

Podem comprovar així que el concepte de normalització lingüística s’oposa al de bilingüisme, considerat pel propi Aracil com un mite, ja que el bilingüisme pur  pràcticament no existeix i que el demana sol ser per mantenir el seu estatus. En canvi, en la societat actual s’utilitza el terme bilingüisme com a sinònim de normalització lingüística, perdent així el seu significat originari.

A la sessió d’avui, també hem vist que és del tot impossible normalitzar una llengua minoritzada sense afectar la llengua superposada; els models lingüístics que hi ha a Europa: igualitaris (i els models igualitaris que trobem actualment a Europa: Suïssa i Bèlgica), desigualitaris sense reconeixement de la diversitat o igualitaris amb reconeixement de la diversitat.

A la sessió d’avui hem tractat molts de temes, però a mi aquest que ve a continuació hem sembla un dels més interessants: per què alguns dialectes són considerats com a llengües?. És un tret que m’he plantejat moltes vegades, ja que com hem comentat anteriorment, molta gent de l’illa pensa que l’eivissenc és una llengua diferent del català. La resposta passa per la màxima de “divideix i venceràs”. Políticament s’intenta trossejar la llengua que es vol fer desaparèixer per tal de reduir l’espai geogràfic de dita llengua. Vet aquí, mai hagués pensat que aquest fet tenia el seu origen en la política...

A més a més, a les Balears, han sorgit alguns sectors que defensen les modalitats insulars, una forma de promoure el blaverisme suau, intentant identificar el balear com una llengua, en comptes de promoure, com indiquen Gabriel Bibiloni i el més elemental sentit comú, la difusió d’un bon nivell de català entre tota la població.

Avui dia, hi ha gent que té prevenció pel terme “català”, i aquest terme prové de Catalunya, i a vegades s’atribueix només als habitants de Catalunya, en comptes d’entendre’l com nom de la llengua, que és del que realment es tracta.

Una altra de les preguntes que hem vist avui, és en quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic. La resposta és clara: es produeix quan la comunitat lingüística que el pateix es troba en una situació de feblesa.

Per anar acabant amb aquest document extret del llibre de Bernat Joan, hem treballat el perquè a unes llengües sempre es remarca la unitat mentre que a unes altres, sempre es remarca la diversitat. Això succeeix perquè es pretén l’ús normal per a les primeres i l’ús entrebancat per a les segones. A mesura que la situació del català vagi fent-se més normal, s’abandonaran tots aquest prejudicis lingüístics.

A continuació, trobem dues qüestions molt importants: quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d’Eivissa? i quins són els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants? En relació als primers, els prejudicis tenen a veure amb la consideració negativa de la pròpia llengua,sent els prejudicis més freqüents els que fan referència a la utilitat de la llengua, a la seva funcionalitat, la seva importància, al seu àmbit geogràfic, a la seva idoneïtat o tant a les seves pròpies perspectives de futur com a les seves qualitats estètiques, etc. en canvi els castellanoparlants són l’altra cara de la moneda, considerant la seva llengua com superior a les altres.

A les Illes Balears, la majoria dels europeus residents aprenen abans l’espanyol que no el català, ja que de seguida entenen que la llengua que tothom usa sense cap tipus d’inconvenient és el castellà. És una qüestió d’economia lingüística.

Per acabar, no es pot dir que hi hagi llengües més importants que altres, totes són igual d’importants i compleixen una funció fonamental: permetre la intercomunicació entre totes les persones que les parlen.  A més a més, s’ha de consolidar el registre estàndard d’una llengua perquè als mitjans de comunicació, a l’ensenyament, etc. és el que té l’exclusiva d’ús, i la presència en aquests mitjans dóna garanties d’ús.

Per últim, la distinció entre llengua culta i llengua vulgar no és correcta. És fruit d’un prejudici promogut des de cercles intel·lectuals orgànics i des del poder.

El que he après avui són fases que solen tenir els processos de substitució lingüística, la diferència originaria entre normalització lingüística i bilingüisme, qui és en Lluís Aracil i en Gabriel Bibiloni, què són els idioalectes, perquè alguns dialectes són considerats com a llengües, què és el blaverisme, en quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic, perquè a unes llengües sempre es remarca la unitat mentre que a unes altres, sempre es remarca la diversitat i quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d’Eivissa i els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants.