17 de Març

Avui ha estat el dia en que Bernat Joan ens ha visitat. 

Hem començat la sessió amb la seva presentació i un petit “lead” al que ens ha parlat de les actituds, tant dels futurs mestres com de tots els que ja ho són.

Bernat Joan ens ha explicat que l’aprenentatge de les llengües es fa quan l’actitud lingüística és positiva, si en canvi aquesta és negativa, la llengua no entra de ninguna de les maneres.

La configuració lingüística de la nostra societat fa que aquí si es parli del tema d’actitud lingüística. No ocorre el mateix a països com Bèlgica. Això fa que molts sociolingüistes es trobin aquí, ja que per poder indagar i treballar més, s’ha de viure a un lloc on la situació lingüística sigui més fràgil.

Les situacions sociolingüístiques de llocs concrets no es poden sostreure de la història, es poden modificar coneixent-la, però no es poden separar d’ella. A Eivissa ens trobem en aquesta situació sociolingüística tant complexa perquè:

-         fa 50 anys la societat eivissenca era una societat monolingüe (tothom parlava catlaà), diglòssica (s’aprenia en castellà perquè ens trobàvem al franquisme) i que no havia canviat en segles. 

-         S’ha passat d’una societat pre-industrial a una societat post-industrial. El sector serveis és molt important per l’illa i s’ha donat un dels canvis més importants d’Europa socialment parlant.

-         Hi ha dues llengües majoritàries (català i castellà) però que conflueixen amb moltes altres llengües.

Com érem molts a classe, han sorgit diverses preguntes que en Bernat ha anat contestant. Una d’elles comparava el català amb el basc, i les seves situacions corresponents. El basc és una llengua que es parla des del s.XIV pel que ells porten molt més temps de supeditació lingüística que els catalans. A més a més, al País Basc hi ha tres models d’escoles i el model on més estudiants hi ha apuntats és el model de tot en basc. La seva situació és peculiar: hi ha més parlants de basc entre la població de 18-20 anys que entre la gent de 50 anys.

Hi ha menys percentatge de euskeroparlants que de catalanoparlants, però a diferencia dels catalanoparlants, es parla més entre els joves.

Una altra qüestió que ha sorgit és la de la possibilitat de estriar llengua vehicular als estudis. En Bernat ens ha convidat a cercar què diu el CELROM (la Comissió d’Experts de l’UE) sobre el resultat dels llocs on es pot triar la llengua.

Per entendre-ho hem utilitzat l’exemple de València. Allí, els alumnes que trien la línea en valencià, saben les dues llengües, en canvi els que fan tot en castellà no parlen bé el català, pel que estan obligats a utilitzar el castellà.

El CELROM recomana el sistema que s’utilitza a Catalunya i critica el sistema de lliure elecció a valencià, ja que poder triar, moltes vegades comporta una limitació, i per tant, no poder triar de veritat.

En referència a tot això, ha sorgit el tema de l’imposició del català a les aules. En Bernat ha explicat que el que busca aquesta “imposició” al món educatiu, és que tothom tingui les mateixes opcions que una vegada conegudes les opcions, pugui triar cadascú i desenvolupar-se, és a dir: dona el màxim d’eines perquè els alumnes/persones puguin desenvolupar-se en la societat. Si no s’imposés el català, seria una forma de discriminar-nos.

El problema no és que sigui una imposició, ja que avui en dia hi ha moltes imposicions que ni tant sols es noten, sinó que s’ha treballat molt perquè el català sigui concebut com una imposició. No hi ha cap societat forta on la llengua es concebi com una imposició, en canvi, a les societats dèbils, tot d’una es veu la llengua com una imposició.

Com no podia ser d’una altra manera, ja que ja havia sortit aquest debat a classe, un company l’hi ha preguntat per el terme Països Catalans. Ens ha explicat que és un terme que s’utilitza per parlar del llocs catalanoparlants, però que és tant adequat com qualsevol altre, pel que si no ens agrada, podem referir-nos als mateixos territoris com territoris de parla catalana, per exemple. També ens ha dit la procedència del terme: l’inventà Benvingut Oliver, un notari de Catarroja.

També ens ha dit que per aconseguir una situació normalitzada als Països Catalans, no ha de desaparèixer el castellà, ja que això pràcticament és impossible. En Bernat ha fet referència a les recomanacions de l’Unió Europea, que ens diuen que els europeus hauríem de saber la nostra llengua, més dues.

Un altre company ha preguntat perquè no vol utilitzar el terme llengua materna. Ells ens ha explicat que la llengua “materna” també pot ser la paterna, la del carrer, la dels nostres amics, etc. així que potser el terme llengua materna no és el més apropiat.

Per últim, s’ha parlat de la situació del català a Eivissa. És una situació problemàtica respecte al establiment del català. Ens trobem en una situació on la llengua és feble, i amb molts de prejudicis, ja que aquests sorgeixen de les febleses. Això genera situacions de conflicte lingüístic, pel que hem de cercar d’aconseguir una societat inclusiva a través de l’aprenentatge i el coneixement. Textualment, en Bernat ens diu que Conèixer sempre és un mèrit, per contra, no conèixer no pot ser un dret.

Per aconseguir una societat potent i normalitzada, hem de respectar als demés. El paradigma actual és el del plurilingüisme.

Com érem molts alumnes, he aprés de les respostes que ha donat a cascuna de les preguntes, ja que aquestes eren fruit dels dubtes que ens havien sorgit després de llegir el seu llibre. La xerrada ha estat de dues hores, i aquí només he pogut reflectir el que m’ha semblat més interessant i esclaridor.

Crec que ha estat una bona xerrada. Independentment de la seva ideologia, que pot ser més o menys propera a cadascun de nosaltres, és un sociolingüista reconegut i ens ha ajudat a resoldre els nostres dubtes sense  descartar cap pregunta.