viernes, 20 de mayo de 2011

19 de Maig



Avui s’han presentat tres treballs més.

El primer grup d’avui ha estat el format per Ana Felicó, Noemí Fernández i Chana Blanco. El seu treball s’anomena Quan es Perd la Llengua.

Aquest grup ha parlat de la situació actual del català i del què es perd quan es perd una llengua. A més a més, han fet molta referència a la importància de transmetre una llengua de generació en generació, ja que és una de les formes més productives de conservar una llengua.

He après que les societats amb determinades característiques mediambientals sol ser on es parlen més llengües.

El joc que han realitzat ha estat entretingut i a més és per a nens d’infantil, amb els que treballarem nosaltres.


A continuació, ha exposat el grup de na Úrsula Caro, Leticia Sánchez i Paula Tur. El seu treball s’anomena Aprendre Llengües, Comprendre Cultures.

Aquesta exposició ha estat molt interessant i a més a més molt relacionada amb el tema que hem tractat últimament a classe de la llengua com a part important de la cultura.

A més a més, els jocs que han realitzat m’han semblat molt  interessants ja que, per exemple, en un d’ells, combinaven expressions eivissenques amb la seva equivalència en llengua catalana.


El tercer grup d’avui ha estat una mica més improvisat, ja que han faltat alguns grups i els companys que han exposat no ho tenien massa preparat per fer-ho avui, a més a més, els faltava un component. Aquest grup està format per Pricisla Vázquez, Jose López i Eduard Solans.

El seu treball s’anomena El Dret a Parlar.  Ha estat una exposició una mica densa, que han amenitzat amb un parell de vídeos.
Crec que han realitzat una bona presentació i que es notava que han treballat el tema.

viernes, 6 de mayo de 2011

5 de Maig


Avui hem començat a classe amb les exposicions dels diferents grups.

El primer grup en exposar ha esta el Grup 1, format per Victoria Cubero, Tanit Prats, Esther Martínez, Marina Juan i Mª Isabel Sánchez.

El treball s’anomenava Benedicció de Babel.

En aquesta exposició, s’han reforçat coneixements com ara què són les llengües minoritàries, majoritàries i minoritzades, o què és una llengua i un dialecte. A més a més, han amenitzat l’exposició amb curiositats, anècdotes i un vídeo.

Desprès de l’exposició ens han portat un joc en el que havíem de cercar a dintre d’unes capces les paraules que comencessin amb la lletra que elles ens donaven.
Encara que al principi m’ha semblat que la exposició no era massa clara, suposo que era degut als nervis perquè ha millorat en quant avançaven en el temari.

He après que els idiolectes són els dialectes personals i que les parallengües és allò que comuniquem de manera inconscient.


El següent grup ha esta el grup d’en Vicent Planells, Paula Torres i Vanessa Sayagués.

El seu treball s’anomena Cada Llengua és un Món.
Pel que fa a l’exposició, ha estat clara i ens ha ofert moltes curiositats i exemples des de la perspectiva de diferents cultures.

Després de l’exposició hem fet un joc de cançons populars. El joc ha estat molt bé, però segurament amb una mica més de treball previ ens hauria quedat molt millor!!


El Grup 3, compost per Laura Fernández, Natàlia Torres i Matilde Ballester, han treballat La Llei del Silenci.

En aquesta presentació s’ha aprofundit en el concepte de les llengües minoritàries, s’han posat exemples de les llengües afeblides i ens han portat la diferenciació que fa la UNESCO dels diferents graus de perill d’una llengua (una de les coses que he après ja que no coneixia com es classificaven).

També hem realitzat un joc en què havíem de trobar l’examen amagat, així es practica vocabulari amb els infants. Ha estat força entretingut.

martes, 26 de abril de 2011

Monogràfic



Durant les vacances de Setmana Santa, havíem de llegir un monogràfic de Llengües, ètnies i cultures a l’ensenyament.

Aquest text parla dels factors que influeixen en l’aprenentatge de les llengües.
Schumann i el seu model d’acumulació afirmen que l’èxit de l’adquisició d’una segona llengua està vinculat amb:

  • La distància psicològica (factors afectius); necessitat i desig d’acostar-se a l’altre, de comunicar-se, d’entendre’l.
  • La distància social (factors relacionats amb el grup); a més distància social, més dificultats per assolir la llengua del medi on viuen.

Una escola vertaderament igualitària, ha d’ajudar a aconseguir acostar l’alumne que pertany a una minoria i el seu entorn.

Perquè els nouvinguts s’integrin adientment a la comunitat que els acull, hi ha d’haver un bon desenvolupament de la llengua d’origen per aconseguir l’aprenentatge d’altres llengües. Així, és necessari que l’escola impulsi l’ús i l’estudi de les llengües del seu alumnat.

Els articles (resumits) que trobem al monogràfic són els següents:

  • Oriol Guasch.

Oriol ens diu que el plurilingüisme creixent de les societats occidentals ha arribat a l’escola, pel què ha arribat el moment de replantejar-se l’ensenyament de les llengües.

És necessari revisar la planificació actual de les llengües a les escoles, on ara es separa entre l’aprenentatge de la L1, de la L2 i de la llengua estrangera.  S’ha de concebre una única didàctica de la llengua que es formalitzi en metodologies concretes; en opcions metodològiques adequades a les diferents situacions d’ensenyament i aprenentatge.  És a dir, es requereix un currículum obert.

El llenguatge verbal té una triple funcionalitat: instrument de comunicació, de representació i de socialització. Aquesta globalitat de l’activitat escolar ha d’implicar a tot el claustre, no tant sols limitar-se a les àrees lingüístiques.

Per anar acabant, ja que els protagonistes de la construcció del seu coneixement són els alumnes, les institucions educatives han de fer un esforç molt gran per donar-los suport en aquesta tasca.

Pel que fa al Dissenys Curriculars de Base de Catalunya, València i les Illes Balears, s’acosten al plurilingüisme de la realitat escolar però no mencionen el fenomen de la presència dels alumnes immigrants i les seves llengües i cultures diverses.


  • Ignasi Vila

Ignasi afirma que una participació activa en la vida social comporta una autoimatge positiva i una bona autoestima. Aquests, són dos conceptes positius que no podran existir en una persona nouvinguda si se sent rebutjada. Per evitar això, no podem separar l’aprenentatge de la llengua de l’aprenentatge de la convivència.

La distinció més important entre la immersió i la submersió lingüística és com ambdós programes tracten la llengua pròpia de l’alumnat. La submersió no la considera, en canvi en la immersió es converteix en un eix del programa promovent actituds positives envers les llengües.

Hi ha diverses pràctiques i estratègies educatives que reconeixen als nouvinguts i la seva llengua i cultura. Per exemple, el professorat pot possibilitar tasques comunes i motivadores que permetin el treball conjunt entre nens estrangers i autòctons, implicant-se així en els processos de comunicació i negociació que ajuden al progrés lingüístic dels escolars.

Per últim, n’Ignasi afirma que és necessari desenvolupar materials lingüístics específics per a l’aprenentatge de la llengua escolar i la llengua familiar de l’alumnat.


  • Lluïsa Rancé

Per als alumnes d’Incorporació Tardana de vuit anys per amunt, l’aprenentatge del català ja es pot considerar com una segona llengua. 

Tots aquests alumnes necessiten adaptar-se a la nova situació, i per això és imprescindible que se sentin acollits. Per aconseguir que se sentin vertaderament acollits, el professorat ha d’oferir-los una educació personalitzada, atenent a les característiques personals de cada alumne, ja que l’alumnat és molt divers.

Per a l’acceleració de l’aprenentatge dels alumnes, cal que tinguin un suport lingüístic. Es tracta de donar-los l’atenció personalitzada que necessiten sense extreure’ls de l’aula, mitjançant un professional a temps parcial i amb periodicitat determinada pel centre.

Ja que en la nostra societat la comunicació escrita té un pes molt important, cal aconseguir  que l’alumnat d’IT trobi interessant i plaent comunicar-se per escrit en llengua catalana.


  • Mireia Valls

El seu article fa referència al funcionament de les classes de català dirigides a alumnes d’Incorporació Tardana de llengües no romàniques.

És molt important tenir en compte que molts dels estats d’origen d’aquests alumnes són pluriculturals i que a més a més, és habitual que les cultures que els conformen no visquin en harmonia.
També ens hem de fixar en la procedència, que pot ser urbana o rural. És veritat que potser a l’entorn rural és més comú trobar-se amb l’analfabetisme, però no hi ha que generalitzar, ja que cada nen és diferent.

El mateix succeeix entre nacionalitat i religió, ja que la religiositat pot tenir un  gran ventall d’intensitats, independentment de l’origen dels alumnes. És millor deixar que el nen ens informi de la seva religió (si ho creu adient) ja que també n’hi ha que són més reservat que d’altres i no els agrada que els preguntin.

Pel que fa a l’escolarització, podem trobar alumnes sense escolaritzar, altres que han dut a terme un procés d’alfabetització precari, i altres que al seu país han cursat totes les matèries que els corresponia, amb més o menys èxit.

Referent a la llengua, la majoria dels alumnes són com a mínim bilingües. Pel que fa al català, es considera que l’enfocament didàctic més adequat és el comunicatiu, ja que ofereix més avantatges per al nen i a més a més intenta motivar-lo.

És necessari que un professor sigui capaç de trobar diferents estratègies amb les que treballar, ja que a una mateixa classe amb diversos alumnes d’IT podem tenir alumnes molt diferents entre ells, i és necessari adaptar-se a ells.

A continuació, l’autora ens fa algunes recomanacions interessants per a nosaltres com a futurs mestres.

Per acabar, de les reflexions finals crec que cal destacar el fet de saber posar-se en el lloc de l’altre, per així poder entendre als nens i els seus ritmes i no forçar-los. Per molt que imposem la llengua als alumnes, si ells no volen aprendre, no ho faran. Per això, com a futurs mestres, crec que hem de treballar per tal d’aconseguir que aprendre la nostra llengua resulti atractiu i motivador.


Què he après?

Al llarg de tota la lectura, he après algunes recomanacions molt interessants a l’hora d’ensenyar una llengua.
També he aprés que es necessita fer una reestructuració de l’enfocament que es té actualment sobre l’aprenentatge de les llengües a les institucions educatives. Per realitzar un bon treball, es requereix un currículum obert que permeti adaptar-se a cada alumne; una connexió entre l’aprenentatge de les llengües i l’ambient afectiu; tenir la possibilitat de realitzar activitats motivadores per tal d’aconseguir una bona actitud dels alumnes enfront de la llengua;  suport lingüístic inclusiu; i tot això sense oblidar els aspectes religiosos o qualsevol altra característica que pugui variar d’un alumne a un altre. És a dir, hi ha que intentar oferir a cadascun dels alumnes un tracte personal i adaptat a les seves necessitats i característiques.

jueves, 14 de abril de 2011

14 d'Abril

Avui  hem comentat els articles d'Artur Noguerol, i de Juli Palou i Montserrat Fons. Com ja he penjat els resums i la meva reflexió personal, allí quedan reflexats els continguts de la classe d'avui.

martes, 12 de abril de 2011

Resum i reflexió dels articles

Per al dijous, la Helena ens va demanar que llegíssim dos articles i en féssim una reflexió personal. Aquests són els meus resums i la reflexió dels articles. 


RESUM DE L’ARTICLE:  Actituds dels docents davant les noves situacions escolars multiculturals i multilingües: qüestions recurrents. De Juli Palou i Montserrat Fons

Aquest article, mitjançant el discurs generat pels docents utilitzats per a l’estudi, fa referència a la realitat de rebre la multiculturalitat i el multilingüisme.

Tracta tres qüestions bàsiques: la manera de percebre la diferència lingüística i cultural, les estratègies més adequades per a l’acollida que tenen relació amb la ubicació dels alumnes i el paper que s’atorga a les diferents llengües,  entenent que l’aprenentatge del català i el seu ús han de ser un objectiu prioritari. Tot això entès en un context de canvis socials i demogràfics que han modificat la composició lingüística i cultural de les escoles i dels instituts.

El contacte de llengües i cultures diferents es pot valorar de manera positiva, ja que suposa un enriquiment mutu, però també pot comportar greus problemes. No hi ha lleis ni fórmules màgiques per tractar aquest tema, cadascú utilitza els seus mètodes, fruit del seu bagatge personal. El que sí es fa a uníson, és treballar per afavorir la convivència, garantir el benestar afectiu de cada alumne i el seu progrés en l’ordre cognitiu.
En funció de les circumstàncies, es prendran les opcions més adients, ja que lo important és adaptar-se a cada alumne: la resposta a la diversitat ha de ser diversitat.

El paper que s’atorga a la llengua és fonamental, ja que és el vehicle principal de comunicació de tots els sabers.

L’article té la intenció de trobar nous marcs interpretatius per comprendre com l’escola acull els nouvinguts, propicia els intercanvis lingüístics i aborda l’educació plurilingüe de tots, focalitzant l’atenció en el docent, que és qui ha d’interpretar el seu fer pràctic en un sistema de creences, representacions i sabers.

Dels textos que analitza l’article, se n’extreuen tres qüestions recurrents:
-         la diferència és vista com a riquesa i com a valor educatiu, però presenta problemes. Planteja la qüestió de ¿com mantenir l’equilibri entre les llengües i cultures diverses i la llengua i la cultura d’acollida?. Referent a aquesta qüestió, hi ha mestres que manifesten la necessitat de diàleg i pacte emmarcat en un debat social ampli, que conviu amb el problema de les normes i interessos etnocèntrics que conviuen amb el suposat universalisme.
Hi ha dues actituds que no són adequades per fer front la diferència: la marginació i un excés d’innocència. Per contra, és recomanable atendre les maneres de fer de l’altre i la necessitat de coordinació a nivell de centres educatius per tal que les aportacions dels altres trobin un marc de contrast que afavoreixi el diàleg i la integració social.

-         Es planteja el dilema d’atendre els nouvinguts dins o fora de l’aula. En relació a aquest tema, els docents donen diferents respostes. N’hi ha que defensen l’acollida fora de l’aula al·ludint a la frustració que poden sentir els nouvinguts, però realment el que no volen és sacrificar el conjunt del grup ni els continguts del curs. N’hi ha d’altres (que defensen la mateixa postura) que expressen compassió per els nouvinguts, etc. Però també n’hi ha que donen prioritat als nouvinguts i defensen la seva integració a l’aula. Els que defensen la integració dins l’aula, creuen que si els nens no segueixen el fil de la classe, se’ls posa encara més difícil, pel que recomanen l’acollida dins l’aula, encara que realitzin tasques diferents amb un professor de suport.
Com queda reflexat al text, hi ha diferències d’opinions, depenent cadascuna del  professor que l’exposi.
El text també ens parla dels agrupaments. El grup petit a l’aula d’acollida pot ser vist com un refugi, un espai social amb relacions més avinents. En canvi, l’aula ordinària es veu de dues formes diferents depenent del docent: com  l’espai on cal marxar al ritme de tots, o com una aula on hi ha altres possibilitats per crear unes condicions facilitadores de l’ajut específic que necessiten aquests nens.

-         Ús i vivències amb les llengües: l’ús de la llengua catalana en les interaccions més enllà de l’aula. Els usos del català i del castellà estan molt desequilibrats. Els catalanoparlants, acostumen a canviar de llengua quan es troben amb estrangers. D’aquesta manera s’acompleix una norma tàcita d’acomodació al castellà. Predomina la idea que un estranger té més facilitat per aprendre en una llengua més estesa, com és el castellà. També es prenen opcions diverses a nivell familiar: el manteniment de la llengua d’origen depèn no només dels pares, sinó també de les ideologies dominants, i especialment de les polítiques d’immigració. 
La voluntat dels alumnes estrangers de fer invisible la seva llengua pot tenir relació amb aspectes diversos com són el nivell socioeconòmic, les possibles actituds de menyspreu de la societat receptora i els trets propis del desenvolupament de la personalitat de l’adolescent.

En general, quan la diversitat lingüística es veu com un dèficit, la llengua pròpia és viscuda com la llengua de l’exclusió, de l’aïllament i de la marginació. Per aquest motiu el delicat equilibri lingüístic que s’estableix en un centre educatiu ha d’estar ben travat des del punt de vista dels processos d’ensenyament i d’aprenentatge. Es tracta de provocar l’interès per la llengua pròpia del nostre país, i afavorir actituds positives cap a la diversitat de les llengües i cap a les persones que les usen.


Tot plegat indica que hi ha un treball a fer relacionat amb les actituds cap a les llengües que se situa en primer terme. No hi ha llengües més importants que altres, perquè cada una d’elles és una finestra oberta a un món singular. Els reptes que d’una manera o altra manifesten continuadament els docents és la necessitat d’aprendre a conviure amb la diferència, des de la responsabilitat i la cooperació.



RESUM  DE L’ARTICLE:  Ensenyar llengua en una societat multilingüe. D'Artur Noguerol.

Aquest article treballa basant-se en dos documents: Una educación de calidad para todos y entre todos, i el Pla per a la llengua i la cohesió social (Pla LIC).

Al text, se’ns posa de manifest que l’ensenyament dels ciutadans del segle XXI no pot ser realitzat amb els mateixos paràmetres que ho fèiem anteriorment, ja que la societat ha canviat, els valors i els models socials no són els mateixos, i els docents s’han d’adaptar i respondre als reptes que planteja la complexitat i diversitat de la societat.
Totes les llengües i cultures són enriquidores.

Avui dia, s’ha de passar de la visió compensatòria de la integració de la diversitat, al reconeixement de la diversitat de tots els humans com a realitat global del centre educatiu.

El desenvolupament de les actituds positives davant la diversitat lingüística pot contribuir també a una major dispersió de les llengües que l’alumnat voldrà aprendre. Hem de potenciar el desenvolupament de la cultura lingüística que proposa el marc comú i que són referències bàsiques per a la comprensió del món en què viuen i viuran els nostres nois i noies.

Des del marc general de l’ensenyament de la llengua s’afirma que el tema de l’ensenyament de llengües té una tendència global, deixant enrere la reducció al bilingüisme o a la immigració.

El marc que adopta el Pla LIC pretén aconseguir una gran cohesió social, cosa que exigeix una intervenció decidida des del sistema educatiu i en l’entorn escolar.
Aquest plantejament proposa dos eixos d’atenció: la complexitat deguda als canvis globals que estructuren la nostra societat i, en segon lloc ens diu que els canvis de l’escola no poden realitzar-se sense mirar el conjunt, la comunitat educativa, l’entorn del centre i fins i tot la societat com a globalitat, i fins i tot també en la seva modificació.
El que cal fer és identificar els reptes que es plantegen en la nostra societat i trobar les respostes adients a les noves situacions socials.

Degut al creixement i la complexitat de la societat, cal la coordinació entre totes les instàncies socials, però també i molt principalment entre els centres educatius i tota la comunitat educativa de cada un d’ells.
Aquest plantejament, s’ha de fer en un marc plurilingüe. Per aconseguir un bon aprenentatge de la llengua, cal posar un especial èmfasi en una bona acollida i integració d’aquest alumnat al centre i establi-hi vincles afectius. Com a conseqüència, es crearà el context afectiu necessari per a l’aprenentatge de la nostra llengua, la qual cosa permetrà seguir els aprenentatges escolars als nouvinguts. Aquest fet constitueix un element fonamental del currículum de tot alumne, ja que posa de manifest la necessitat de treballar per construir un model de societat obert i més democràtic, respectuós amb els drets de les minories.

Un altre aspecte a tenir en compte, és el de reconèixer la llengua com l’eina principal que té la persona humana per relacionar-se amb la realitat.
Aprendre llengua implica el conjunt de l’aprenent, i per tant, les actituds i valors que la persona posa en joc.

En l’ensenyament de la llengua, com ja he dit al començament, han sorgit uns nous enfocaments que tenen en compte la globalitat.
Al Marc comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar i avaluar del Consell de l’Europa (2000) es proposa el desenvolupament de la competència plurilingüe i pluricultural, que es defineix com aquella que permet comunicar lingüísticament i interactuar culturalment als actors socials que posseeixen el domini de diverses llengües i que tenen l’experiència de diferents cultures. Saber una llengua, suposa saber moltes coses  de les altres llengües, per això, aprendre de les altres llengües activa una sèrie de coneixements i els fa conscients, de manera que aporta eines molt eficaces per a l’aprenentatge de la pròpia llengua, de les altres, i en general, activa coneixements facilitadors de les relacions amb les altres persones.
La didàctica coherent amb aquesta perspectiva és l’enfocament plural de l’ensenyament de la llengua.

El desenvolupament de la competència plurilingüe i pluricultural exigeix per part del professorat una major consciència de la diversitat lingüística i cultural que viu el seu alumnat i per tant, la necessitat de donar resposta a la diversitat de llengües i cultures.

Els enfocaments plurals s’articulen al voltant de quatre eixos:
  1. la integració de les llengües: que planteja la necessitat de considerar en el marc d’un únic projecte de centre totes les àrees lingüístiques del currículum.
  2. la integració dels aprenentatges lingüístics de tot el currículum: aprendre llengua a través del currículum: dóna tota la importància a la llengua com a constructora del saber. Significa que tot mestre és mestre de la llengua.
  3. intercomprensió entre les llengües de la mateixa família lingüística.
  4. la consciència lingüística i l’obertura a les llengües, que planteja aprendre a partir de les reflexions en i sobre la diversitat lingüística.
 

REFLEXIÓ:

Després de llegir aquest dos texts, crec que és més adient realitzar una reflexió conjunta, ja que tots dos tracten temes molt relacionats: la pluralitat lingüística, l’ensenyament de les llengües en una societat plurilingüe i l’acollida.

La meva reflexió en relació als texts, conjuntament amb les classes que ja hem realitzat de l’assignatura, consisteix en afirmar que és molt important remarcar el fet de que les llengües no són exclusives unes de les altres, és a dir, conèixer no ocupa lloc, i el coneixement de diverses llengües, és un benefici per a nosaltres, no una desavantatge, ja que les llengües són cultura en sí mateixes. No s’ha de prioritzar una llengua per damunt de l’altra, totes estan al mateix nivell, i ell lloc de procedència o la llengua de cadascú no ha de constituir un fet de discriminació ni d’exclusió, al contrari, és una oportunitat d’enriquiment.

A nivell de mestra (més bé futura mestra), crec que els nouvinguts tenen tanta importància a dintre de l’aula com la resta dels alumnes, pel que s’han de posar al mateix nivell i facilitar-los en tot lo possible la seva integració en la llengua del lloc d’acollida. Separar als nouvinguts de la resta dels alumnes només reforça les diferències, els exclou. Ja que sabem que els nens aprenen molt ràpidament del que els envolta, hi ha que ajudar-los a integrar-se en el grup-classe-escola, per tal de facilitar-los l’adquisició del nivell de llengua necessari per poder desenvolupar-se i realitzar els seus estudis sense problemes.

Com ja ens va explicar la Iolanda, el primer que es realitza durant l’acollida és una entrevista que situa al nen en el nivell adient a les seves característiques, pel que en arribar a classe, només caldrà un període d’adaptació per tal d’anar coneixent la llengua vehicular de l’escola. Si el separem, i el fiquem fora de la classe, correm el perill d’excloure’l.  Els nens acollits poden necessitar un suport, però  suport no vol dir aïllament, vol dir justament això: suport.

El mètode de donar aquest suport és el que crec que pot canviar depenent de les experiències anteriors dels mestres i dels mateixos alumnes, per tal d’escollir sempre aquell més adient al nen en qüestió.

A més a més, acollir a un nen o nena amb la llengua del país d’acollida, no ha de significar fer-li perdre la seva pròpia llengua. La llengua pròpia és una font de coneixement i d’interrelació, de cultura, i és igual de vàlida que la del país d’acollida. L’únic que hem de fer és ajudar-lo a conèixer la llengua del lloc acollidor per tal d’introduir-lo en la nostra cultura i ampliar els seus coneixements i les seves capacitats d’interrelació.

En els nostres dies, des de la nostra perspectiva docent (i també socialment) es pot afirmar que està canviant molt el procés d’acollida, i la concepció del multilingüisme i plurilingüisme, ja que degut a la societat global en que vivim, cada cop és més comú trobar nens de diferents procedències a les aules.
Avui, es pretén donar a les llengües  tota la importància que tenen, no només tractar als nens en acollida com a mobles sense utilitat a dintre de les aules, ni voler imposar una llengua per sobre de l’altra (nosaltres, com a residents d’un territori on dues llengües comparteixen la cooficialitat i on el turisme és la principal font d’ingressos, veiem aquest caire de la cohabitació de les llengües tots els dies), cosa que no sempre s’aconsegueix i que sol crear molts de conflictes.

Segurament encara ens cal un llarg camí per aconseguir que a totes les aules es doni realment un bon procés d’acollida, i no només a totes les aules, sinó a tota la comunitat, tant educativa com social, ja que l’acollida i el respecte i l’admiració per totes les llengües i l’enriquiment cultural que propicien unes a d’altres, ha de ser un procés conjunt si volem aconseguir resultats satisfactoris. Esperem que això millori el més prest possible.



viernes, 8 de abril de 2011

7 d'abril


Avui, en començar la classe ens hem ajuntat en petits grups per extreure tot allò que trobem de positiu de la xerrada de la setmana passada de Iolanda Bonet.
Al nostre grup hem trobat el següent:
  • Va explicar clarament el procés per acollir, amb exemples i vivències personals que ajuden entendre-ho millor.
  • Va aconseguir captar la nostra atenció.
  • El llenguatge era adaptat al nostre nivell.
  • Va portar molt de material per fer-ho més gràfic.
  • Ens va oferir molts de recursos per cercar més informació, a més de les seves dades personals, és a dir, està oberta a qualsevol consulta que necessitem fer-li.
  • Va donar-nos tècniques d’immersió per a treballar adequadament amb els nouvinguts.
  • Va exposar les estratègies que s’utilitzen per ensenyar el vocabulari als infants. D’això, destacàrem la estratègia dels cartells amb dibuixos que es col·loquen a les aules.
  • Hem de tenir clar que no només el tutor és qui s’ocupa dels nouvinguts, sinó que tots hem de treballar amb els nouvinguts i promoure l’implicació social. Tot el centre s’hi ha d’implicar.
  • La llengua vehicular és el català.


A tot això, altres grups han afegit el següent:
  • Aprenentatge de la cultura pròpia i aliena.
  • Seguiment de la nostra cultura mitjançant els nouvinguts.
  • Exposició molt real i amb sensibilitat envers el tema per part de na Iolanda.
  • Material de suport adequat al tema.

Desprès d’aquesta recapitulació de la sessió anterior, hem tornat al llibre de L’acollida, de Francesc Carbonell, concretament a la primera part del llibre, que fa referència a les Actituds.
Envers l’acollida, és molt important la humanització, ja que tota educació s’ha de fer a través d’una actitud humana.
A més a més, l’acollida, és més una actitud que no pas uns protocols d’intervenció, pel que s’ha d’estar informat de les peculiaritats del lloc on vols ser acollit (i del lloc de procedència de qui acollim) i tenir una actitud positiva envers el lloc que t’acull.
En l’acollida, SEMPRE hi ha d’estar implicada tota la comunitat.

Per assolir l’èxit en l’acollida cal gaudir amb el tracte amb les persones, no hi ha prou amb tolerar als altres, cal acceptar-los i respectar-los tal com són. Això no és fàcil.

Els educadors, hem de saber que quan ensenyem, quan treballem, ens podem equivocar, i això forma part del procés. L’error no és el pitjor que ens pot passar, sinó que és una forma d’aprendre i millorar.
Educativament parlant, és necessari tenir una actitud generosa cap a l’altre i les seves necessitats de desenvolupament.
Com treballarem amb persones, hem de saber adaptar-nos e improvisar, ja que el més important no és portar a terme allò que havíem planejat amb antelació, sinó satisfer les necessitats dels alumnes. Afrontar la diversitat i l’imprevist fa que pugui haver-hi una certa dosi de conflicte inevitable.

A més a més, el mestre ha de saber treure tot el que una persona té, quedar-se en la superfície no ens serveix. S’ha d’aconseguir l’autonomia del nouvingut, ajudant-lo en tot el que necessiti, però sense fer-lo dependent del mestre.
Un bon professor pot canviar el destí d’una persona, però tant en el bon sentit, com en el dolent. Per això, hem de ser responsables.

L’hospitalitat i l’acollida són molt més que morals individuals, són el context relacional necessari per esdevenir humà. L’altre és igual en dignitat i drets, sigui qui sigui, parli com parli, o vengui d’on vengui.
Hem d’anar en compte amb això, perquè en la nostra societat benestant ja s’ha perdut el nivell primari de l’hospitalitat com a foment de la reciprocitat, i aquesta pèrdua ens perjudica a tots.
Les tasques prioritàries per a tothom haurien de ser aprendre a ser i aprendre a conviure.

Crec que és molt important el concepte que hem vist avui a classe: “ per acollir, cal abandonar el rol de funcionari instructor i assumir el compromís professional d’educar ciutadans”. Penso que això és completament cert, ja que no som instructors, i a més a més, treballem amb persones, persones que com a mínim, mereixen un tracte humà i tota la ajuda que puguem oferir-los.

A l’acollida, s’hauria de produir un gir en les preferències: s’haurien de col·locar al centre les necessitats de l’infant nouvingut. El problema més gran que han d’afrontar molt immigrants és la possibilitat de dotar de sentit els aprenentatges i el context on es porten a terme. L’esforç d’aquests al·lots i al·lotes massa sovint no es pot dedicar a l’aprenentatge, sinó que han d’invertir-lo en la defensa de l’autoestima.
Atenent a que les criatures som éssers molt pensants i necessitats d’aprendre, el que hem de qüestionar és el tipus de coneixements; hem d’enfocar l’aprenentatge cap allò significatiu pels estudiants, sense tenir en compte el seu lloc de procedència, sinó tot allò que podem fer que els resulti útil, ja que allò que aprenem de debò, és tot allò del que després podem parlar en una conversa, no el que som capaços de repetir a l’examen.


Per finalitzar la classe, hem debatut el tòpic que diu La diversitat enriqueix. N’hem fet un gra massa d’això?.
Potser si. La diversitat enriqueix si vertaderament és interactiva; allò vertaderament important és l’interculturalitat, no la multiculturalitat. No podem aconseguir l’enriquiment cultural a una societat multicultural on cada cultura té el seu lloc, i no vol relacionar-se amb les altres.

Per concloure, crec que lo que vertaderament importa és la interacció amb els altres: aprendre a ser un mateix i a conviure amb els demés. I això no fa referència només als nouvinguts, sinó a tots els alumnes.

Crec que ha estat una classe molt interessant ja que m’ha servit per esclarir els coneixements que havíem tractat en les sessions anterior i la importància de l’actitud.

jueves, 31 de marzo de 2011

31 de Març


 
Avui, 31 de març de 2011, ens ha visitat na Iolanda Bonet (mediadora de secundària a la nostra illa) per parlar-nos del pla d’acollida  lingüístic i cultural (PALIC).

El primer que crec que val la pena remarca de tot el que ens ha dit, és l’afirmació: dels nouvinguts sempre s’aprèn. Crec que és molt important ja que marca l’actitud envers l’acollida. A dintre de les aules sempre hi haurà nouvinguts, i això s’ha d’entendre com una avantatge per a tothom, ja que poden oferir molt a la societat que els acull.


Per ajudar-nos a comprendre millor el que ens explica, ens ha posat un exemple de com es realitza el procés d’acollida amb un nen acollit fictici.
Per començar, als nouvinguts (de fora d’Espanya, perquè als de l’estat espanyol no se’ls considera nouvinguts), se’ls inscriu a la oficina d’escolarització i els assignen una escola o institut i un curs adaptat a les seves necessitats.
Per conèixer aquestes necessitats, se’ls realitza una entrevista amb un mediador, que també fa de “traductor”. Si aquest mediador no coneix la llengua, s’utilitza un servei d’interlocució . així se’l pregunta si ja havia anat a l’escola o no, quin curs li toca, etc. També s’intentarà detectar si te necessitats especials.

Una vegada feta la entrevista, es matricula a l’escola, i s’informa a la mateixa de que hi acudirà un nou alumne, així a l’escola ja sabran quan arriba i el podran atendre millor.

Al procés d’acollida, hem d’entendre i respectar que hi ha cultures diferents i que cadascú té les seves característiques.

Per atendre als nens en acollida hi ha:
-         PALIC, programa i orientacions.
-         Aula d’acollida.
-         Diccionaris per les llengües.
-         Professora d’acollida. La professora mai s’ha de trobar tota sola, ja que a Eivissa hi ha entre un 12% i un 56% d’alumnat acollit a les aules, així que tota la comunitat educativa ha de participar en l’educació dels nens acollits.

No hi ha una tècnica d’immersió que sigui vàlida per a tothom, els mestres han de ser flexibles i donar a cada nen el seu temps, ja que no tots tenen el mateix ritme. Tot i això, hi ha pautes comunes que s’utilitzen amb tots els nens acollits, com són treballar per a la integració social a dintre de l’escola i de la comunitat educativa; esmorzars interculturals; tallers; aprofitament dels dies festius; penjar cartells a classe amb el nom de les coses,  etc. En definitiva, hi ha que fer que els nens acollits es sentin una part més de la comunitat on es troben, i que s’integrin amb els companys. Per això, no hi ha que treballar només amb els nens en acollida, sinó amb tota la classe i escola.

Amb les llengües, sempre hi ha que deixar una mica de temps abans d’exigir una resposta. El centre acollidor ha de ser un centre de portes obertes que no oblida la seva identitat, on tot el claustre es veu implicat.
Per a la preparació del professorat hi ha programes dedicats al tractament dels nouvinguts i per a la especialització en l’acollida.


Depenent d l’edat del nen, li serà més fàcil assolir els coneixements i el nivell dels companys,o més difícil. Per exemple, un nen fins els 6-7 anys, aprèn molt ràpid i tot d’una coneix la llengua del país d’acollida. Dels 7 als 12 anys, més o menys, en un any o dos com a molt, ja s’han incorporat. A vegades, se’ls col·loca en un curs inferior al que els tocaria, però això és per ajudar-los mai s’ha de veure com un trauma o un fet perjudicial per ells.
Per últim, els nens de més de 12 anys, els costa molt més, pel que hi ha que treballar més amb ells i donar-los més temps.

En acabar, na Iolanda ens ha portat diversos recursos que s’utilitzen en l’acollida: uns jocs, revistes, diccionaris, etc.

La sessió ha resultat molt entretinguda i m’ha aportat alguns conceptes i curiositats que no coneixia. Aquests són el percentatge de nens nouvinguts que tenim a les aules de la nostra illa; passes a seguir en el procés d’acollida (no coneixia el procés de l’entrevista, algunes consideracions especials a la cultura i lloc de procedència dels nouvinguts, etc);  les diferències d’assimilació entre les diferents edats; i tècniques per ajudar als nouvinguts, com per exemple enganxar el nom de les aules conjuntament amb un dibuix,o posar el nom dels objectes que tenim a classe a sobre del mateix objecte.

En la meva opinió, com a futurs mestres, aquesta visita ha estat molt interessant, ja que tots ens trobarem amb alumnes nouvinguts a les nostres aules, i hem de saber com ajudar-los.

viernes, 25 de marzo de 2011

24 de Març


 Avui, en començar la classe hem fet un recordatori al que va ser la sessió anterior, i en petits grups hem exposat el que pensem que calia remarcar, sempre positivament, del que ens va explicar en Bernat Joan.

El nostre grup ha extret els següents conceptes:
-         per aprendre cal tenir voluntat, ja que compte més l’actitud que les capacitats de cadascú.
-         Les situacions sociolingüístiques no es poden extreure de la història, i Eivissa no n’és una excepció. La situació en que ens trobem és conseqüència del transcurs de la història.
-         Aprendre sempre és positiu, ampliar les possibilitats és afavoridor. Ens ha explicat perquè deixar triar és limitar-nos.
-         El respecte als demés fa que una societat pugui conviure pacíficament encara que la cultura, la llengua, la procedència, etc. dels seus habitants sigui diversa. Mitjançant aquest respecte podrem aconseguir una societat potent i normalitzada.
-         També ens ha parlat de la possible pèrdua de l’eivissenc, ens ha intentat conscienciar de tot el que això comportaria per a nosaltres, ja que perdre una llengua és perdre una part de la cultura, i no hauríem de permetre que això succeís.

Els altres grups també ens han dit el que varen extreure positiu de la visita de Bernat. En general, s’ha dit  que és un home que separa política d’humor amb molt bon humor (com a l’exemple d’Ucraïna), que accepta bé les crítiques, a més explica bé els contextos històrics, i ajuda als alumnes a aprendre donant-los eines per adquirir els coneixements, no només respostes concretes.  És un home que coneix molt bé la situació històrico-política d’Eivissa i sap transmetre clarament els seus coneixements.

A més de treballar en la sessió de’n Bernat Joan, hem fet una pluja d’idees per tal de arribar a saber què és el PALIC (que anteriorment havíem llegit cadascú de nosaltres pel nostre compte). Hem trobat que hi ha molt poc per els alumnes d’infantil, quasi tot és refereix als nins de 6 anys endavant.
En els plans d’acollida, s’hi ha d’implicar tota la comunitat educativa, no tant sols els mestres. S’ha de tenir en compte la procedència dels nens, a més de tenir  SEMPRE bona actitud cap allò nou, implicant a les famílies en el procés.
Es poden adoptar diferents mètodes, no n’hi ha un d’exclusiu.
Per portar a terme el PALIC hem de preocupar-nos de conèixer trets característics de les llengües dels nouvinguts.
Per aprofundir més, el pròxim dijous tindrem a la Iolanda Bonet que ens explicarà bé el PALIC.

Per acabar la sessió, hem treballat el llibre L’acollida, de Francesc Carbonell.  L’acollida és una actitud humana intrínseca al mitjà educatiu: s’ha de donar a l’ensenyament i ha de presidir un conjunt d’estratègies educatives i d’acollida per afavorir la integració.
Quan parlem d’acollida, l’aprenentatge de les llengües és bàsic. Una persona no aprèn sinó es sent acompanyada i a gust. S’ha de fomentar l’autoestima.
Per ensenyar, és molt important creure el que ensenyem.

L’objectiu de l’acollida és garantir la igualtat en el domini de les competències instrumentals bàsiques.
És important el desenvolupament d’unes pràctiques formatives i informatives sobretot per ajudar a desenvolupar l’autonomia dels que arriben. Ha de ser més una actitud que no un protocol; actitud sempre acompanyada de pràctiques formatives i informatives.

L’acollida no consisteix només en tolerar, sinó en acceptar, acceptar que hi ha un conflicte i no donar-li més importància de la que té.

I per últim, hem de saber que l’actitud d’acollida ha de ser sempre generosa, no hi ha que treballar individualment, sinó en conjunt, per tal d’ajudar al nen a integrar-se.

Per acabar la classe, la Helena ens ha llegit un fragment de l’obra de Ben Jelloum, que es troba al llibre L’acollida, on el personatge principal és un personatge femení que explica les sensacions d’un nouvingut.


Què he après? He aprés què és el PALIC i què s’ha de tenir en compte a l’hora de portar a terme l’acollida.

sábado, 19 de marzo de 2011

Les meves preguntes per a Bernat Joan

Cadascú de nosaltres va realitzar diverses qüestions per a Bernat Joan, descartant les que estaven repetides o les que no són vàlides perquè ja estàn respostes al seu llibre, aquestes són les meves preguntes:

- En què canviaria el dia a dia dels catalanoparlants si el català fos llengua oficial de la Unió Europea.

- Molts catalanoparlants, en comptes d'afirmar que la seva llengua és el català, diuen que parlen eivissenc, mallorquí, etc. Això pot influir negativament en la situació de la llengua catalana?

- Per què hi ha zones dins el mateix territori on el català es transmet generacionalment sense problemes, i d'altres on només es transmet a l'escola i els àmbits d'ús formal?

- Als Països Catalans, al menys el 50% de l'educació s'imparteix en català, això ajuda a la transmissió i consolidació de la llengua? o per contra, pot perjudicar-la perquè es pot percebre la llengua catalana com una impossició i això pot fer que la gent es negui a utilitzar-la?

jueves, 17 de marzo de 2011

17 de Març

Avui ha estat el dia en que Bernat Joan ens ha visitat. 

Hem començat la sessió amb la seva presentació i un petit “lead” al que ens ha parlat de les actituds, tant dels futurs mestres com de tots els que ja ho són.
Bernat Joan ens ha explicat que l’aprenentatge de les llengües es fa quan l’actitud lingüística és positiva, si en canvi aquesta és negativa, la llengua no entra de ninguna de les maneres.

La configuració lingüística de la nostra societat fa que aquí si es parli del tema d’actitud lingüística. No ocorre el mateix a països com Bèlgica. Això fa que molts sociolingüistes es trobin aquí, ja que per poder indagar i treballar més, s’ha de viure a un lloc on la situació lingüística sigui més fràgil.
Les situacions sociolingüístiques de llocs concrets no es poden sostreure de la història, es poden modificar coneixent-la, però no es poden separar d’ella. A Eivissa ens trobem en aquesta situació sociolingüística tant complexa perquè:
-         fa 50 anys la societat eivissenca era una societat monolingüe (tothom parlava catlaà), diglòssica (s’aprenia en castellà perquè ens trobàvem al franquisme) i que no havia canviat en segles. 
-         S’ha passat d’una societat pre-industrial a una societat post-industrial. El sector serveis és molt important per l’illa i s’ha donat un dels canvis més importants d’Europa socialment parlant.
-         Hi ha dues llengües majoritàries (català i castellà) però que conflueixen amb moltes altres llengües.

Com érem molts a classe, han sorgit diverses preguntes que en Bernat ha anat contestant. Una d’elles comparava el català amb el basc, i les seves situacions corresponents. El basc és una llengua que es parla des del s.XIV pel que ells porten molt més temps de supeditació lingüística que els catalans. A més a més, al País Basc hi ha tres models d’escoles i el model on més estudiants hi ha apuntats és el model de tot en basc. La seva situació és peculiar: hi ha més parlants de basc entre la població de 18-20 anys que entre la gent de 50 anys.
Hi ha menys percentatge de euskeroparlants que de catalanoparlants, però a diferencia dels catalanoparlants, es parla més entre els joves.

Una altra qüestió que ha sorgit és la de la possibilitat de estriar llengua vehicular als estudis. En Bernat ens ha convidat a cercar què diu el CELROM (la Comissió d’Experts de l’UE) sobre el resultat dels llocs on es pot triar la llengua.
Per entendre-ho hem utilitzat l’exemple de València. Allí, els alumnes que trien la línea en valencià, saben les dues llengües, en canvi els que fan tot en castellà no parlen bé el català, pel que estan obligats a utilitzar el castellà.
El CELROM recomana el sistema que s’utilitza a Catalunya i critica el sistema de lliure elecció a valencià, ja que poder triar, moltes vegades comporta una limitació, i per tant, no poder triar de veritat.

En referència a tot això, ha sorgit el tema de l’imposició del català a les aules. En Bernat ha explicat que el que busca aquesta “imposició” al món educatiu, és que tothom tingui les mateixes opcions que una vegada conegudes les opcions, pugui triar cadascú i desenvolupar-se, és a dir: dona el màxim d’eines perquè els alumnes/persones puguin desenvolupar-se en la societat. Si no s’imposés el català, seria una forma de discriminar-nos.
El problema no és que sigui una imposició, ja que avui en dia hi ha moltes imposicions que ni tant sols es noten, sinó que s’ha treballat molt perquè el català sigui concebut com una imposició. No hi ha cap societat forta on la llengua es concebi com una imposició, en canvi, a les societats dèbils, tot d’una es veu la llengua com una imposició.

Com no podia ser d’una altra manera, ja que ja havia sortit aquest debat a classe, un company l’hi ha preguntat per el terme Països Catalans. Ens ha explicat que és un terme que s’utilitza per parlar del llocs catalanoparlants, però que és tant adequat com qualsevol altre, pel que si no ens agrada, podem referir-nos als mateixos territoris com territoris de parla catalana, per exemple. També ens ha dit la procedència del terme: l’inventà Benvingut Oliver, un notari de Catarroja.

També ens ha dit que per aconseguir una situació normalitzada als Països Catalans, no ha de desaparèixer el castellà, ja que això pràcticament és impossible. En Bernat ha fet referència a les recomanacions de l’Unió Europea, que ens diuen que els europeus hauríem de saber la nostra llengua, més dues.

Un altre company ha preguntat perquè no vol utilitzar el terme llengua materna. Ells ens ha explicat que la llengua “materna” també pot ser la paterna, la del carrer, la dels nostres amics, etc. així que potser el terme llengua materna no és el més apropiat.

Per últim, s’ha parlat de la situació del català a Eivissa. És una situació problemàtica respecte al establiment del català. Ens trobem en una situació on la llengua és feble, i amb molts de prejudicis, ja que aquests sorgeixen de les febleses. Això genera situacions de conflicte lingüístic, pel que hem de cercar d’aconseguir una societat inclusiva a través de l’aprenentatge i el coneixement. Textualment, en Bernat ens diu que Conèixer sempre és un mèrit, per contra, no conèixer no pot ser un dret.
Per aconseguir una societat potent i normalitzada, hem de respectar als demés. El paradigma actual és el del plurilingüisme.


Com érem molts alumnes, he aprés de les respostes que ha donat a cascuna de les preguntes, ja que aquestes eren fruit dels dubtes que ens havien sorgit després de llegir el seu llibre. La xerrada ha estat de dues hores, i aquí només he pogut reflectir el que m’ha semblat més interessant i esclaridor.

Crec que ha estat una bona xerrada. Independentment de la seva ideologia, que pot ser més o menys propera a cadascun de nosaltres, és un sociolingüista reconegut i ens ha ajudat a resoldre els nostres dubtes sense  descartar cap pregunta.

jueves, 10 de marzo de 2011

10 de Març de 2011

Avui, dijous 10 de març de 2011, hem  acabat amb el llibre de preguntes de Bernat Joan i hem fet petits grups per consultar les preguntes que cadascun de nosaltres havia fet per la propera sessió (que serà quan vendrà en Bernat) per tal de destriar aquelles vàlides d’aquelles que es repeteixen.

Referent al llibre, hem tractat les fases que solen tenir els processos de substitució lingüística; en què consisteixen les normes d’ús (normes no escrites que indiquen quina llengua es convenient utilitzar en cada situació). A més a més, hem vist què entenem per àmbit d’ús, és a dir, l’espai en que s’utilitza la llengua i en quina situació es troba l’ús social de la llengua.

Un altre concepte que hem tractat avui és què significa originàriament el concepte “normalització lingüística” i si es fa servir actualment en el mateix sentit. Aquest concepte fou encunyat per Lluís Vicent Aracil, (valencià considerat un dels millors sociolingüistes conjuntament amb Bibiloni). Per a ell, normalització lingüística suposava que la llengua subordinada anés desplaçant la dominant fins recuperar tots els àmbits d’us.
Podem comprovar així que el concepte de normalització lingüística s’oposa al de bilingüisme, considerat pel propi Aracil com un mite, ja que el bilingüisme pur  pràcticament no existeix i que el demana sol ser per mantenir el seu estatus. En canvi, en la societat actual s’utilitza el terme bilingüisme com a sinònim de normalització lingüística, perdent així el seu significat originari.

A la sessió d’avui, també hem vist que és del tot impossible normalitzar una llengua minoritzada sense afectar la llengua superposada; els models lingüístics que hi ha a Europa: igualitaris (i els models igualitaris que trobem actualment a Europa: Suïssa i Bèlgica), desigualitaris sense reconeixement de la diversitat o igualitaris amb reconeixement de la diversitat.

A la sessió d’avui hem tractat molts de temes, però a mi aquest que ve a continuació hem sembla un dels més interessants: per què alguns dialectes són considerats com a llengües?. És un tret que m’he plantejat moltes vegades, ja que com hem comentat anteriorment, molta gent de l’illa pensa que l’eivissenc és una llengua diferent del català. La resposta passa per la màxima de “divideix i venceràs”. Políticament s’intenta trossejar la llengua que es vol fer desaparèixer per tal de reduir l’espai geogràfic de dita llengua. Vet aquí, mai hagués pensat que aquest fet tenia el seu origen en la política...
A més a més, a les Balears, han sorgit alguns sectors que defensen les modalitats insulars, una forma de promoure el blaverisme suau, intentant identificar el balear com una llengua, en comptes de promoure, com indiquen Gabriel Bibiloni i el més elemental sentit comú, la difusió d’un bon nivell de català entre tota la població.

Avui dia, hi ha gent que té prevenció pel terme “català”, i aquest terme prové de Catalunya, i a vegades s’atribueix només als habitants de Catalunya, en comptes d’entendre’l com nom de la llengua, que és del que realment es tracta.

Una altra de les preguntes que hem vist avui, és en quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic. La resposta és clara: es produeix quan la comunitat lingüística que el pateix es troba en una situació de feblesa.

Per anar acabant amb aquest document extret del llibre de Bernat Joan, hem treballat el perquè a unes llengües sempre es remarca la unitat mentre que a unes altres, sempre es remarca la diversitat. Això succeeix perquè es pretén l’ús normal per a les primeres i l’ús entrebancat per a les segones. A mesura que la situació del català vagi fent-se més normal, s’abandonaran tots aquest prejudicis lingüístics.

A continuació, trobem dues qüestions molt importants: quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d’Eivissa? i quins són els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants? En relació als primers, els prejudicis tenen a veure amb la consideració negativa de la pròpia llengua,sent els prejudicis més freqüents els que fan referència a la utilitat de la llengua, a la seva funcionalitat, la seva importància, al seu àmbit geogràfic, a la seva idoneïtat o tant a les seves pròpies perspectives de futur com a les seves qualitats estètiques, etc. en canvi els castellanoparlants són l’altra cara de la moneda, considerant la seva llengua com superior a les altres.

A les Illes Balears, la majoria dels europeus residents aprenen abans l’espanyol que no el català, ja que de seguida entenen que la llengua que tothom usa sense cap tipus d’inconvenient és el castellà. És una qüestió d’economia lingüística.

Per acabar, no es pot dir que hi hagi llengües més importants que altres, totes són igual d’importants i compleixen una funció fonamental: permetre la intercomunicació entre totes les persones que les parlen.  A més a més, s’ha de consolidar el registre estàndard d’una llengua perquè als mitjans de comunicació, a l’ensenyament, etc. és el que té l’exclusiva d’ús, i la presència en aquests mitjans dóna garanties d’ús.

Per últim, la distinció entre llengua culta i llengua vulgar no és correcta. És fruit d’un prejudici promogut des de cercles intel·lectuals orgànics i des del poder.


El que he après avui són fases que solen tenir els processos de substitució lingüística, la diferència originaria entre normalització lingüística i bilingüisme, qui és en Lluís Aracil i en Gabriel Bibiloni, què són els idioalectes, perquè alguns dialectes són considerats com a llengües, què és el blaverisme, en quines condicions es produeix el secessionisme lingüístic, perquè a unes llengües sempre es remarca la unitat mentre que a unes altres, sempre es remarca la diversitat i quins són els principals prejudicis lingüístics existents entre la població catalanoparlant d’Eivissa i els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants.